La identitat del terror

No ens resignam a parlar d'«uns altres morts», perquè això significaria admetre el terror com un agent històric que ha pres carta de naturalesa. Allò contra el que s'atempta és la vida, però en el cos concret de vides ben determinades, tant si han estat deliberadament escollides pels terroristes com si són víctimes del terror indiscriminat. Moren persones, amb noms i llinatges, amb família i amics, i no existeix cap raó en el món que justifiqui la seva mort. És per això que hem de mirar les imatges de la televisió, ens hem d'informar acuradament del que ha passat, perquè cada vegada és una història personal, o unes històries personals, allò que s'ha vist tràgicament interromput. Si no ho feim així, si convertim les víctimes en «uns altres morts», ens arriscam a desarmar la nostra ira, a ser sorpresos pel terror en un estat políticament vegetatiu, sense capacitat de resposta. La nostra societat ha de recuperar un sentit de la solidaritat que potser s'ha anat esquinçant amb els anys; i que, alhora, aprengui a utilitzar-lo per al rearmament moral i no tant per al sectarisme. En les maneres més sovintejades i més difoses de rebuig del terrorisme hi ha arestes per les quals se senten exclosos molts de ciutadans. I les víctimes mereixen un respecte sense escletxes, una solidaritat que pugui ser expressada amb una sola veu, sense que aquesta comunió de mínims hagi de significar la uniformitat en la condemna. La identitat del terror acumula cabals de dramatisme com perquè la veu comuna de tota la societat sigui un clam que, si no arriba nítidament a l'oïda dels terroristes, sí que reforçarà la moral política de la comunitat.