El 1997 vingué a veure'm la representant del Govern Saharaià a Mallorca Fatma Mohamed, acompanyada per Manolo Montero, rector de Campanet. Demanaven la meva intervenció per sensibilitzar l'Església i la societat de Mallorca en suport del dret a un referèndum lliure i democràtic en el Sàhara Occidental. Parlant dels deures del poble espanyol amb el poble saharià els vaig contar una petita anècdota: El 1976, un familiar proper que havia fet la «mili» en aquella província espanyola, em manifestava la seva indignació i em demanava què podríem fer pel poble saharià, envaït per l'Exèrcit marroquí i abandonat pel nostre Govern. En aquell moment, vaig demanar a tots que resassin pel poble saharià, el futur del qual es preveia extremadament obscur i difícil.

El 1997 vaig poder fer alguna cosa més. El 7 de desembre era la data fixada per realitzar el referèndum manat per l'ONU. Era el moment de fer escoltar la nostra veu davant el Govern espanyol i d'ajudar econòmicament al bon desenvolupament del referèndum. Vaig convocar totes les forces vives de l'Església de Mallorca, en un acte en el col·legi de Sant Francesc de Palma, i els vaig recordar que, com a cristians, era el moment d'ajudar un poble, el més pobre de tots, ja que fins i tot els han robat la terra on vivien.

Els cristians de Mallorca escoltaren la meva petició i aquell any es feren col·lectes en les parròquies i en altres institucions que s'entregaren a l'Associació d'Amics del Poble Saharià, es realitzaren actes de solidaritat en distints pobles, s'enviaren escrits al Govern i moltes famílies catòliques acolliren aquell estiu i els posteriors nins/es saharians de vacacions.

Poc després, en el mateix any 1997, vaig rebre al Palau Episcopal el president de la República Àrab Sahariana Democràtica, Mohamed Abdelaziz, que em parlà dels seus plans com a país independent una vegada finalitzat el referèndum, els resultats del qual es pensaven respectar, i acabàrem la nostra conversació resant junts una oració al Déu únic al qual arribàrem per distintes religions, per la pau al Sàhara.

Després de tres anys llargs d'aquell 7 de desembre del 97, encara no s'ha realitzat el referèndum, i s'han incomplert una i altra vegada els acords del Pla de Pau de l'ONU i el poble saharià, exiliat i impotent en el dur desert algerià, amenaça de tornar a les armes si el 27 de febrer del 2001 no s'ha celebrat el referèndum d'autodeterminació manat per l'ONU.

Entenc que la paciència humana té un límit. Són 25 anys d'exili, de misèria i destrucció, de parlar amb polítics, amb periodistes, amb artistes, amb funcionaris internacionals... i quan sembla pròxima la data del referèndum apareixen sempre noves excuses i dilacions. Fins quan? És que serà necessari l'horror d'una nova guerra perquè els països propers "Espanya en primer lloc" els organismes i l'opinió pública internacionals s'interessin pels drets més elementals del sofrit poble saharià? La guerra sempre és el pitjor dels remeis.

En aquest moment, com a cristià i com a bisbe de Mallorca, vull aixecar la meva veu, per petita que sigui, davant els responsables d'aquesta dramàtica situació. I, una vegada més, com ho vaig fer amb el president Abdelaziz, resar i demanar que resin els cristians perquè Déu mogui el cor de tots quants han d'intervenir perquè: "Els alts funcionaris de l'ONU prenguin decisions eficaces perquè s'arribi a un acord definitiu, just i estable.
"El Govern d'Espanya assumeixi les seves responsabilitats sobre aquell poble germà que durant tants d'anys formà part del nostre país i urgeixi, amb rapidesa i decididament, un acord entre les parts per celebrar el referèndum i evitar la guerra.

"Els nostres representants polítics i tota la nostra societat reclamin als nostres governants que s'eviti per tots els mitjans l'enfrontament, la mort i la destrucció.

I una vegada més deman als cristians de Mallorca que donin suport generosament a aquest poble germà en les seves necessitats.
La misèria produïda per desastres naturals, que també necessita de la nostra solidaritat, tal vegada no podem evitar-la, però evitar la guerra i la incomprensió, la traïció i l'oblit és una cosa que, almenys en part, està en les nostres mans.

Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca