Deu anys és un període de temps massa curt per bastir-hi perspectiva històrica i massa llarg perquè una comunitat no hagi reprès una obra interrompuda per la mort d'un dels seus membres més actius. És clar que no hi ha retrets ni res que s'hi assembli. Tampoc seria qui per fer-los. A més, finalment es va encarrilar correctament la famosa qüestió de les «calaixeres», una història del primer Berlanga, no per grotesca menys reveladora. Però sí que hi ha una certa sensació que l'obra de Francesc de Borja Moll ha quedat immobilitzada on ell la va deixar. Notaríem a faltar alguna iniciativa clara de revitalització, una estratègia de continuïtat, per evitar que aquest oceà de paraules que és el Diccionari no se'ns evapori a les mans i esdevengui una immensa relíquia. És clar que no hi ha a la vista cap perill que això hagi de passar, però sí que sembla com si haguéssim rebut una gran herència i no sabéssim què fer-ne. Un Diccionari com el d'Alcover-Moll és alguna cosa més que un monument del passat que hom ha de conservar en el millor estat possible: valor testimonial i poca practicabilitat. Al contrari, ens ofereix un territori gran, fèrtil, en el qual es pot aixecar una bona part del que ha de ser el futur de la nostra cultura. Les paraules van i vénen, rodolen, es cruien, es torren, perden olor o es perfumen. Són, d'altra banda, com les estrelles: n'hi ha de noves, de velles, les estrelles es moren, brillen més o menys i les veim o no depenent de tantes circumstàncies... Guarden la memòria de les coses, fixen els sentiments, per les paraules alenen els nostres morts. Quan una paraula es queda quieta és que ja no vol viure més, com hi ha persones que ja no volen viure més. Qui s'encarrega de vigilar els moviments de les paraules, d'amidar la seva aura, de resseguir-ne l'empremta? I: estan segures les nostres paraules en un món que ha declarat la guerra a tot allò que les nostres paraules poden designar? Com podem defensar-les de les turbulències que s'anuncien? Hi ha pobles absolutament indefensos davant els nous reptes. No és el nostre cas. Obres com el Diccionari són, per elles mateixes, un país, un hàbitat adequat perquè s'hi desenvolupin les paraules, assolint en cada moment una plenitud canviant. No ens hem de resignar a veure'l com es mustia, com es panseix, com es va convertint en un document molt valuós per la qualtitat de fòssils que conserva.