Un poema de Rafael Alberti comença amb un vers que diu «lo veníamos diciendo». Idò bé, a Misericòrdia Ramon l'havíem advertida de l'absurd que suposava la defensa numantina que va fer del càrrec quan, a les darreries de l'any passat, va ésser designada víctima, juntament amb Josep Ferrer, d'una remodelació de govern avortada i fantasmagòrica. Aleshores havia d'haver dimitit per dignitat, i hauria aconseguit tres coses: viure tranquil·la, anar-se'n amb el cap ben alt i estalviar-se les advertències paternalistes d'Antich i de Sampol. Tanmateix Misericòrdia, seguint una curiosa addicció del professorat universitari als càrrecs polítics "fixau-vos en la senyora Petrus, doctora en geografia, estirant-se el cambuix amb la gent de la bicicleta", no va voler abandonar la conselleria quan va rebre el suggeriment de fer-lo, i en conseqüència li han posat una pell de plàtan en el camí perquè rellisqui. I ha relliscat, és evident. Amb el cas Morey s'ha clavat una neula monumental, que empal·lideix el seu currículum. Vulgues no vulgues, les floretes d'acomiadament no poden dissimular que se'n va amb el cap baix, acusada d'ésser responsable d'haver evitat que el govern es pogués embutxacar una quantitat milionària. Per a substituir-la al front de la conselleria d'Energia, Antich ha triat Príam de Villalonga, un gestor amb experiència. És més aviat, Príam, un home del partit que un cortesà del Consolat, encara que cal suposar que el President s'apodera, de mica en mica, de totes les claus del PSOE. D'altra banda, Villalonga és un polític experimentat, que mai no ha pegat colzades per figurar en lloc preferent a les llistes electorals ni per sortir a la foto. Aquest és un referent tranquil·litzador. A més a més, avala la seva trajectòria el passat familiar. En una època en què la incultura i la falta d'informació històrica tenen, fins i tot, arrels genètiques, el fet de pertànyer a una família amb una inequívoca vocació republicana i federalista, no és que sigui un mèrit, però sí és un valor afegit que cal tenir en compte. Per exemple, és poc probable que Príam, just per les referències a les tradicions que ha sentit contar a la cuina de ca seva, pugui proposar la substitució de la Festa de l'Estendard per una mascarada festiva de moros i cristians com la de Granada. En canvi, un regidor del seu partit, de probable formació mossona i de poques lectures, no sols n'és partidari, sinó que pel sol fet de viatjar a Granada i veure esclatar quatre coets a l'aire, torna a Cort amb el convenciment d'haver descobert un ou de dos vermells. Entre els avantpassats de Príam hi ha dos batles de Palma. Dos homes que llegaren a la ciutat, a part d'una feina molt ben feta, l'empremta del seu caràcter singular. El senyor Antoni de Villalonga (1821-1910) va rebaixar el sou dels funcionaris municipals, la qual cosa, provenint d'un liberal de soca-rel, vol dir contenció de les despeses públiques. D'altra banda, el senyor Francesc de Villalonga (1856-1932), padrí de l'actual conseller, va cedir als ciutadans la seva biblioteca amb més de deu mil volums. També va ésser seva la iniciativa que el consistori parlàs en català, proposada en el ple en el qual s'aprovava l'enderrocament de les murades (1902). Francesc Garcia Orell va negar-s'hi, possiblement perquè a l'hora de votar va pesar més la seva condició de militar que la de socialista. Tant Antoni de Villalonga com Francesc de Villalonga, posseïdors "sobretot el primer" d'una fortuna immensa, prestaren més atenció a la gestió pública que a la conservació dels seus cabals. Vull dir que si no deixaren la pell en la política, hi deixaren el patrimoni. En realitat, els Villalonga formen una nissaga d'idealistes que, atesa l'escassesa actual d'aquesta mena de gent, haurien d'ésser protegits per les institucions públiques. Fet i fet, tot just atenint-nos al seu passat familiar, cal donar un vot de confiança a Príam de Villalonga. Ara mateix se'm passa pel cap que els conservadors podrien tenir la gentilesa de rebre'l amb un gest de bona convivència. Per exemple, Carme Feliu té l'oportunitat de quedar amb ell com una senyora i de reparar, a la vegada, un greuge històric. Ella, en la seva condició de regidora de Cultura de Palma, podria fer-li el present d'allò que el franquisme, d'una manera absolutament grollera, va prendre als Villalonga i a la ciutat: el carrer que honorava el nom il·lustre del seu padrí, conegut actualment amb el nom indecorós de Reis Catòlics.