Hegel a Washington

L'intent s'enceta amb un «S'ha acabat!», afirmació que té un dring de culminació (més enllà de la qual no hi ha res a afegir) indiscutiblement hegelià (després de jo el diluvi, diríem, passat "amb profit" per Jena, diríem). També hi ha molt de relat de l'ascens prodigiós i majestàtic cap a la catàstrofe, guiat per la consciència que tot ho veu (tret de la catàstrofe imminent, sembla). Ja no hi ha savis, apunta Butterworth, convençut "un altre lament molt hegelià, que per ser-ne, de perfectament hegelià, ha de completar-se amb un murmuri del tipus «tret de jo mateix», és clar": per això ningú no va ser capaç de predir la catàstrofe. Potser els pundits hindús han estat els únics que podrien haver-se fet una idea, de com seria de catastròfica la catàstrofe, però estan massa ocupats intentant d'aparèixer a alguna telecomèdia, i el que més s'hi assembla, als Estats Units, "quant a capacitat de judici", la CNN, només la veuen habitualment un 7.6% dels americans (dada que fa irrellevant esbrinar quants l'entenen: encara que fossin tots, ningú no ho notaria). L'anàlisi quantitativa de les anàlisis qualitatives (un altre tema hegelià, on n'hi hagi) "un cop examinats els diaris d'aquestes setmanes" no és gaire aclaridor: 1.498 mencions de «crisi constitucional» (llàstima que Hegel no pugui reclamar cap copyright sobre el faust, i posterior, «Crisis, what crisis?»), 216 a «pudor de cremat», i 126, directament, a «robatori de vots». Precisions posteriors, del tipus que la justícia dels procediments és la substància de la justícia, o que la democràcia suposa el govern de la majoria que és acceptat per les minories (potser perquè, en aquest cas concret, la majoria és la minoria, i viceversa), tot i ser exemples del dit hegelià que tot allò que és real és racional i viceversa (també), no aclareixen gaire la qüestió. Altre recordatori interessant és que en política mai no podem estar segurs del tot de les conseqüències de tot allò que diem. La política ens ha d'ensenyar a esmorteir les nostres conviccions (un leit-motiv més postmodern que hegelià, sincerament), i a adonar-nos que fins i tot les nostres més profundes conviccions formen part d'un tot, que ningú no pot rubricar. I, per acabar: quan hom coneix com se les gasten la consciència i la història, el millor és acceptar que cada cosa que s'esdevé és el més racional que podia donar-se. En resum, Hegel votaria republicà (sempre que fos prou eixerit per no caure en la pífia de les paperetes papallona, ist das klar).

Potser algú trobi aquest article massa fosc (tot i que pel que fa a Hegel res és massa fosc), o repetitiu, perquè ja sobren els comentaris sobre l'afer electoral americà i les seves tornes. Però no m'he pogut resistir a intentar-ne una darrera explicació (sic), ni que sigui amb l'ajut del Newswatch i amb Hegel pel mig. A part que, davant Hegel, gairebé tots "tret d'una molt petita minoria" som tan ignorants com George W. Bush, i, què hi farem, no tots els dies hom té l'oportunitat de sentir-se prop de l'home més poderós del món. (Ah, però, poderós davant tothom, potser, però davant Hegel ... això ja és una altra cosa!).