Els dies freds dels mesos hivernencs, per mi la «fava parada» és un dels plats més suculents i mengívols que l'avior mallorquina ens ha sabut fer arribar als nostres dies. És una menja que «fa paret», com a plat únic compleix a la perfecció, doncs, amb un bona ració i refegint una miqueta per justa golafreria, una fruita i au, ja has ben dinat per avui. El que passa és que resulta un plat lent de confecció i a més no es pot improvisar a les dues per menjar-lo a les dues i mitja, per això mateix a les cases actualment «normals» d'avui en dia, que tothom ha de fer feina, la «fava parada» ha esdevengut un menjar rar i escàs. Més que rar: impossible. Aquests temps que ens ha tocat viure, a no ser qualque diumenge assenyalat, el que se fa i practica a les cases particulars és exactament el que realment se pot: cuina d'estricta supervivència, molt de torrat a la planxa i coses que sien senzilles i ràpides de preparar. Ho comentàvem amb una colla de companys, l'altre dia, i gairebé tots estàvem dins semblants circumstàncies vitals. Manco un, el gran reguitzer, com que la seva sogra vivia amb ells i era una gran cuinera, idò l'home no tenia cap queixa ni una. I ens mirava així, cap alt i cadira un poc endarrerida, amb un cert aire de superioritat, a dir ver. Amb motiu, l'home, fotre, i podia menjar arreglat tots els dies de la setmana! L'altra opció de la gent que abans he anomenat «normal», és la dels restaurants de menú, que en conec un parell de ben aconsellables, però vaja, gairebé mai et poden oferir una cuina mitjanament arreglada i casolana. I molts pocs inclouen dins els seus menús la meva mai a bastament ponderada «fava parada», supòs pels motius que ja he apuntat abans, no es pot improvisar, du temps, s'han de saber trobar tots els components oportuns i necessaris, i el més important, s'ha de voler i saber fer. I tot plegat no està a l'abast de qualsevol restaurador. Segons els senyors Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, el plat que ens ocupa queda definit com segueix: «Guisat de faves sense clovella i amb el bessó obert de dalt a baix en el sentit de l'amplària; es cuinen amb col o altra verdura». I punt final. I jo no hi estic d'acord ni de molt. Aquesta recepta dels senyors que feren el Diccionari «Català-Valencià-Balear» devia ser recollida en temps de molta fam i gran escassesa de recursos, doncs, així talment, jo no l'hi he menjada mai, la «fava parada». No, segons les receptes de cuina de finals del segle passat "quina cosa dir finals del segle passat a fa dos mesos!", i els record més afuats del meu paladar d'infant "i no eren temps de gaire baldor", i fins ara, la «fava parada», a més de fer bullir el llegum molt a poc a poc, fins aconseguir una mena de melmelada de fava, ha de ser acompanyada de porquim, morro, orella, galtot, mamella de galtot, i el més fonamental al meu veure: ossos matancers salats dins alfàbia i dessalats al seu punt exacte de curació. Si també se li afegeixen un parellet d'ambostes de fideus inflats, idò, de tot plegat en surt la «fava parada» excelsa, immillorable, «bocatto di cardinale». No ha de ser massa espessa ni massa brouosa, en el seu punt, però això sí, s'ha de servir ben calenta. Les primeres cullerades s'han d'haver de bufar, encara que la cosa no sia de molta presència. Talment la que vaig tenir el plaer de menjar l'altre dimecres al Bar Muntant, ctra. d'Esporles, 233, Establiments. Madò Llorença, la cuinera, «Sita» pels amics, es mereix seriosament tota la meva consideració. I la resta, fills i gendres, bona cara, servici correcte, i abundància, res de mirar prim. La solen fer els dimecres d'hivern, la «fava parada». Us la recoman, i no és per fer-los publicitat, no la necessiten, ells, és per fer justícia i fer-los un favor a vostès, possibles lectors, amants de la bona cuina mallorquina en vies de desaparició. Ja em direu coses. De res.