No em deixa de resultar curiosa la caparruda postura pública del PP respecte al franquisme. No puc entendre aquesta energia per no condemnar un alçament militar contra un règim democràtic, així com per no esborrar els símbols ciutadans d'aquell cop d'estat. I aquestes mancances d'enteniment es deuen més a una anàlisi d'estratègia política, que no a una visió del conservadorisme espanyol com una font de democràcia. Perquè, quants de vots guanya el PP defensant la dictadura de Franco? La resposta és òbvia, cap. I dic cap, perquè tots aquests vots ja són seus i ben fidelitzats, en conseqüència, semblaria més lògic cercar un perfil centrista i no tensionar el passat. Doncs bé, tot i aquesta claredat, el nacionalisme espanyol de dretes s'entesta a mostra la seva cara més amarga. És paradoxal que els mateixos que donen tantes lliçons de marc constitucional i estatutari, a la vegada s'erigeixin en els màxims defensors d'un fet històric que, precisament, representa la manca absoluta de respecte a la constitució i a les llibertats allà consagrades. Tan paradoxal com resulta, que el mateix senyor de les xapes al seu estat no vulgui ni sentir parlar de diàleg, i se'n vagi a Orient a predicar el diàleg com a fórmula per resoldre el problema existent entre àrabs i israelians. Tan paradoxal com la capacitat de la premsa amiga de dedicar gran espai a tot el tema de Pinochet i passar de puntetes per les pròpies misèries. D'ençà de la dissortada majoria absoluta popular, aquests senyorets no deixen de mostrar el llautó. Tant la seva operació de centrisme i patrimonialització de la UCD, com la seva aposta per un catalanisme ben entès, tant una com l'altra, queden esclafades amb les seves iniciatives polítiques. Les humanitats, les matrícules i el franquisme lliguen molt malament amb la pluralitat, la diversitat, el respecte i l'Espanya de la diferència i de les nacionalitats. De fet, si la transició no tengués aquest enorme component d'oblit impresentable i si no haguéssim avançat tan poc en cultura cívica i democràtica, totes les noves generacions que no han viscut a un règim feixista, es trobarien esglaiades i horroritzades davant espectacles tan esperpèntics. Què deu pensar un jove de vint-i-set anys que ha votat el PP i ara veu que a aquest partit no li sembla malament del tot un sistema polític en què no hi havia eleccions? El problema segurament és que, o no ho veu, o no ho interpreta; i si aquestes són les dues respostes possibles ens hauríem de preocupar una mica. Perquè la democràcia és molt més que votar cada quatre anys, sense crítica, sense discrepància, sense alternatives, sense participació, sense tot això, dificilment en podem parlar, pròpiament, de democràcia. El totalitarisme, l'uniformisme, el centralisme, l'intent homogeneitzador són processos ja assatjats als segles XVIII, XIX i XX a l'Estat espanyol, amb uns resultats nefasts. Si la transició i la Constitució de 1978 havien de significar alguna cosa, era reconciliació, llibertat i reconeixement de la pluralitat. I un Govern que ni condemna el franquisme, que aprova lleis d'estrangeries, restrictives dels drets fonamentals i que ofega les autonomies no adeptes (inversions en infraestructures, pla hidrològic per ous, impossibilitat d'endeutament, negativa a la renegociació de conveni de carreteres...), un govern així, és impropi del que volia el constituent i és impropi del segle XXI. Encara que només fos per estètica els quadres del PP s'ho haurien de fer mirar, perquè, sincerament, queda molt lleig que els demòcrates, o els representants democràtics si ho volem més matisat, no condemnin les dictadures, i encara queda pitjor que condemni les alienes i no les pròpies. No es tracta d'impedir que els franquistes s'incorporin a un sistema fonamentat en la llibertat i el pluralisme, es tracta que es mantengui una certa higiene pública. Perquè si no es condemna el règim anterior: un es pot erigir com a garant de les llibertats de l'actual?