Cada dia, a trenc d'alba, es renova la vida encara que la impertorbabilitat del paisatge urbà ho dissimuli. És igual. Cada cop que s'anuncia el nou dia de manera esclatant i triomfal, hi ha una ciutat que s'esvaeix irremeiablement. Disposem, per a cada un de nosaltres, de tantes ciutats esvaïdes com dies tenim de vida. Però n'hi ha més, de ciutats, que també formen part dels nostres referents emocionals. Són les ciutats dels somnis, les que hem conegut a través de converses i lectures. Hi ha un article preciós de Miquel dels Sants Oliver "«La última noche del siglo XIX»", que va ésser publicat a La Vanguardia fa més de cent anys i que acaba de reeditar Lleonard Muntaner en un llibre titulat Hojas del Sábado. Han acabat les matines a la Seu. I Oliver, recolzat en el mirador, té la sensació que la ciutat sap més que nosaltres. Diu: «Entraba yo en este siglo, en el siglo XX, al arrimo de aquella catedral que había presenciado la entrada de otros seis siglos y el paso de veinte generaciones, fluyendo bajo sus bóvedas venerables como las aguas de un río inextinguible, que éste es el fluir de la humanidad: huye tumultuoso el caudal, mientras el puente perdura, inmóvil, callado, grave, sobre la corriente que besa los estribos en busca de los mares eternos». Tanmateix, el balanç de la memòria individual sempre és pobre, perquè el paisatge humà de la ciutat sembla que s'escola pel forat del rentador. L'altre dia de pagès vaig aconseguir un programa de mà que anunciava l'actuació de Josette Juaneda a la final del concurs de cançó melòdica promogut per Ràdio Mallorca en el teatre Líric. La final va celebrar-se el vint-i-dos d'agost del quaranta-quatre, poques setmanes després que un «vieja guardia», el Governador Civil Manuel Veglison, engarjolàs Bonet de Sant Pere per haver-li fet botifarra. Imaginau-vos l'escena: Bonet cantava els seus «paisajes lindos», i se n'anava el corrent elèctric perquè els encarregats de fer complir les restriccions no tenien cor i tallaven el subministrament a l'hora en punt. Aquell vespre, a la plaça de toros, Bonet cantava, ja ho he dit, i el governador era entre el públic. En fi, recuperem la història que contàvem. A jutjar per la fotografia que il·lustra el fullet, Josette devia tenir nou o deu anys, i s'anunciava amb el nom pompós d'Estrellita Imperio. Aleshores era evident la fascinació que exercien Imperio Argentina i Estrellita Castro sobre les artistes que començaven. Del mateix temps que aquesta Estrellita Imperio és Estrellita de Palma, que assoliria més renom que ella. Inicialment, ambdues s'havien de menjar el món. Margalida Rodríguez, que aquest és el nom de pila d'Estrellita de Palma, ballava i cantava per les tavernes de la Part Forana quan encara no feia un pam d'alçada. Abans de la Guerra Civil havia fet quelcom consemblant una altra criatura, Joaneta Serra. Estrellita, acompanyada per son pare i un guitarrista, arribava de vetlada a una taverna de poble i entre tots improvisaven la festa. Ella pujava damunt una taula de marbre i ballava al ritme de la guitarra, mentre els contertulians feien rotllada. L'escenografia, més pròpia d'Andalusia que de Mallorca, es repetia en tants de pobles com vulgueu: a Sant Joan, a Montuïri, a Felanitx. Actuava pertot arreu, Margalida. I en acabar la funció, passava la bacina per arreplegar quatre menuts. Em fa la impressió que els començaments artístics de Josette foren més fàcils que aquests, encara que passàs pels escenaris com un estel fugaç. El seu record, el de Josette, és com el rastre d'un perfum fugisser, que arriba i se'n va inesperadament. Passaran anys, potser, abans que jo o qualsevol altre articulista torni a recordar"la. Què es deu haver fet de Josette? A diferència de Maria Amengual, Isabel de Palma o Ina Sassi, la petita Josette tenia cera del Corpus. El seu pare regentava l'agència d'espectacles Juaneda, situada a Palma, en el carrer de la Mercè. Amb aquest suport, Josette havia d'ésser una estrella, i els compositors més afamats d'aleshores treballaven per a ella. Julio Merino, amb Violines Húngaros i Felip Pons de Juanes, amb Misiva de Amor, li aplanaren el camí envers un èxit que mai no assoliria. Aquest darrer sí que va fer carrera. Si més no, la dècada dels anys cinquanta seria concertino de l'orquestra del Liceu i rebria premis estatals pels seus coneixements de violí i de viola. La cançó que va compondre per a Josette, començava de la manera següent: «Aquí tengo yo/ la carta para tí/ que te ha de decir/ te quiero./ Y es que yo he puesto en tí/ loca pasión/ que mi ilusión/ despertará». Potser era de contingut massa transcendent per a una criatura que s'entretenia amb joguines. Possiblement el pare, el senyor Juaneda, somiava tenir una filla que arribàs a dalt. Devia tenir"ho tot ben pensat. Josette en tendria prou de cantar i recollir les mamballetes en un cabàs. Mentrestant, ell, amb la seva experiència en el món de l'espectacle, ajustaria els comptes amb els empresaris. Per una o altra raó la cosa no va anar bé, i Estrellita Imperio no va passar a la posteritat. Sols ha pogut ésser part de l'eco d'una de tantes ciutats esvaïdes en la memòria de tots.