Josep Suárez milita al PSM, però sense rompre el carnet, ha col·laborat amb Esquerra Unida a diverses campanyes. La setmana passada va presentar el grup Attac contra els efectes de la globalització desregularitzada. No va tenir cap inconvenient a posar al costa de Miquel Àngel Llauger, destacat militant d'Els Verds. No hi ha cap dubte que és una persona, a més de compromesa, intel·ligent. Un ciutadà que ha sabut convertir la relació parasitària que els polítics tenen amb els militants i amb els votants en una relació de simbiosi. Ells han de ser instrument de les seves idees, perquè puguin utilitzar el seu esforç. Sap en quin espai es mou. No es perd cercant complicitats impossibles. No és un passarell. És un jubilat realista, un catòlic anticlerical, que manté la il·lusió i la transmet quan diu les coses pel seu nom o pel que honestament creu que és el seu nom. Si us el trobau pel carrer i portau capell, feis-ne ús. El vaig conèixer dijous passat. Em va cridar l'atenció la naturalitat amb què feia ús de conceptes com «capital». I clar, és que hi ha una altra manera de dir «cosa» a la cosa? Compartíem taulada, amb Guillem Frontera i amb Cristina Ros, i amb Bartomeu Barceló "la UIB es degrada cada dia que deixa passar sense retre-li homenatge. A ell, a Barceló, ja el coneixia i l'admirava. Aquell dia insistia no en la necessitat d'anomenar les coses pel seu nom, sinó en la d'exagerar fins a la demagogia si era necessari, a veure mem si d'una vegada per totes sortim de l'ensopiment que duim damunt. Crec que és precisament d'aquí d'on li ve l'admiració per Jaume Santandreu, a qui ara vol conèixer personalment i, si no ho ha aconseguit, deu ser perquè Lleonard Muntaner no n'està assabentat.
«Vaja!», dius, «Quina enveja!», després de conversar una estona amb Josep Suárez i amb Bartomeu Barceló: ser intel·ligent, cultivat, i arribar a la jubilació amb tantes ganes de brega, sense haver-te convertit en un cínic rematat. Caram amb els vells roquers! De la conversa, en vaig sortir optimista. No sé per què però em vaig quedar amb la impressió que més que nostalgia "de què?" hem de tenir esperança. Aquests estats d'ànim no em solen durar gaire. Però aquest pic tenc la impressió que l'optimisme té una mica més de solidesa.
