L'altra diassa, conversava amb un col·lega, i així i tot amic meu, sobre la pràctica, exquisida, de besar la mà a les senyores; pràctica encara no abandonada de tot a la nostra vida social. No tenc informació fiable al respecte, però em fa cara que és un producte exclusiu de la civilització occidental. Acab de dir que és una pràctica exquisida, i per això mateix cal fer-ne ús amb gran parsimònia i subjectant-se a unes regles molt estrictes. La primera de totes és la d'assegurar-se que la interessada hi ve a bé. És una precaució que hem de prendre en general davant qualsevol actuació que haja d'incidir sobre un altre, sia quina sia la forma que li donem. La floreta més inspirada, la declaració d'amor més ardent i la mostra d'admiració més rendida estan destinades al fracàs si falla la disponibilitat i la receptivitat del destinatari, en el nostre cas, de la destinatària. No és mal de fer sebre com vol, una senyora, que la saludem. Ella mateixa ho dóna entenent per la forma en què allarga la mà: si l'estén plana, igual que per tocar el piano, vol que la hi besem; si l'allarga amb el polze cap amunt i els altres dits estirats cap endavant, un damunt l'altre, fent pila, vol que la hi estrenguem, i si no l'allarga de cap manera, és que no va de res i llavors ens hem de limitar a fer-li una simple inclinació de cap. No cal dir que és ella qui ha de prendre la iniciativa de l'intercanvi de besades, una a cada galta, per molt convencional que sia. (Tota altra forma de besar-se i de contacte corporal no homologat està subjecta a unes lleis impossibles de codificar.)
El meu amic estava d'acord amb la doctrina exposada; però la complementava amb unes condicions que s'han de complir perquè l'acció de besar la mà sia correcta. Eren tres: 1a. Que la dona sia casada.
2a. Estar en lloc cobert. No hem de besar la mà enmig del carrer.
I 3a. Que vaja vestida, i a més amb falda. Si va amb calçons, no li hem de besar la mà, per ganes que en tenga.
Coneixia els dos primers requisits, però no el tercer. El vaig trobar ben raonable i el vaig incorporar tot d'una al meu manual particular de conducta social. Tenc plena confiança en la competència del meu amic, que és un home jove, intel·ligent, amb dots excepcionals per a jutjar, governar i legislar. És, a més, de casa bona i de signe Sagitari. Sap ballar ball de bot, practica el deport a tota època de l'any, està al corrent de les novetats literàries, ha viatjat molt, ha residit alguns anys a l'estranger, posseeix un doctorat europeu i domina l'anglès parlat i escrit.

Però l'aplicació dels dos primers punts pot presentar molts de dubtes. Vegem-ho. Per als efectes del primer, què hem d'entendre per una dona casada? ¿Ho ha d'esser canònicament, és a dir, per l'Església, o n'hi ha prou amb un matrimoni civil? ¿I si només viu amb qualcú en règim de parella de fet? I si equiparam el matrimoni a la parella de fet (que avui a tants d'efectes s'hi equipara), ¿ha d'esser parella heterosexual o basta homosexual? La segona exigència, la del lloc cobert, reclama un desenvolupament. Les grans superfícies, ¿s'han d'assimilar a la via pública o a la resta de llocs tancats? M'inclinaria per la primera solució, perquè no em sé imaginar un cavaller autèntic besant la mà a una dama autèntica dins un «hiper», davant una oferta de poals de plàstic, marcats amb un preu acabat en 9 i amb una botella de detergent de regal. No crec que plantegi dubtes, en la pràctica, l'obediència a la tercera condició, si no és que la fantasia dels modistes creï models inclassificables. Exclouria, això sí, tots aquells que no cobresquen com a mínim un 82% del cos. He dit que desconeixia aquesta darrera norma, però en record un precedent. Abans del Concili, també besàvem les mans als sacerdots, justament quan no eren casats, i ho podíem fer a qualsevol lloc digne, baldament fos enmig del carrer. Els ninets, quan vèiem un capellà, corríem a besar-li les mans, acció que de vegades ens valia un caramel de recompensa. Doncs bé, el meu venerat Llorenç Villalonga (perdonau que el retregui tant però és que forma part de la meva mitologia personal) deia al respecte que ell estava disposat a besar la mà a un sacerdot sempre que dugués sotana. Si no, no. I no transigia amb el clergyman. ¿Quines afinitats secretes hi ha entre la falda, el vestit de nit, i la sotana? És una qüestió que va massa enllà de les meves capacitats perquè la pugui tractar, però la consider un tema d'investigació apassionant.