La irreverència no és un símptoma de mala educació, sinó de lliure pensament. Poques vegades se toleren "fora dels escenaris" perquè solen posar en entredit institucions, individus o idees que es donen per consolidades i imprescindibles. Tenc la convicció que ser irreverent "i basta ser-ho a estones; no cal militar d'irreverent" és una mesura terapèutica. Em permetré de ressaltar tres mostres mallorquines d'irreverència. Primera irreverència. Pere Joan Cabot, director de ràdio, militant d'EU, ha estat víctima de la seva irreverència. El PP, a qui tant li agrada actuar com la Inquisició del segle XXI "primer crea un ambient d'hostilitat, fa acusacions sense anar a ca'l jutge i deixa que les masses el condemnin" l'ha assenyalat com company de terroristes. Evidentment no ho és i, sobretot, sols ho seria en cas que un jutge el condemnàs pels seus actes. El PP, emperò, amb l'excusa d'aïllar políticament el món de l'esquerra abertzale en particular i tot el nacionalisme en general, ha acusat aquest jove d'esquerres amb iniciatives pròpies, del que no és i, mirau per on, la pressió és tan forta que ni el seu partit ni els seus caps polítics han pogut resistir l'envestida i han optat per sacrificar-lo. Potser no ens estam adonant del que passa, però és difícil apropar-se als mitjans de comunicació cercant opinions sensates, positives, constructives, pròpies de gent que resol els seus conflictes de forma racional i no de forma passional.

La segona irreverència està a creure que la UNED pot viure sense els 50 milions del Consell i que si no ha de poder viure sense aquesta subvenció la responsabilitat és de la rectora de la UNED i del subsecretari d'Universitats. Si la UNED mor no és culpa del Consell, ho és dels que tenen competències i responsabilitats en ensenyament universitari a distància. Ningú ho ha vist, això? On és la incorrecció del meu raonament? Que no em vénguin a dir que la UNED és una universitat. Ja ho sé. Que és un temple de ciència i cultura. Ja ho sé. Que fa un servei. Ja ho sé. Que és una institució de prestigi. Ja ho sé. Però això no són arguments a favor d'amollar 50 milions o cinc duros. No és un tema econòmic, és un tema de si li toca o no li toca al Consell fer-ho. Jo crec que el Consell no hi té res a pescar dins la UNED i per això no entenc la solució que s'ha adoptat. No entenc perquè volen fer part del govern de la UNED, no sé què hi ha perdut per devers el centre associat. Curiosament, no han pensat mai els responsables de la UNED a fer la reclamació al seu rectorat, al seu ministeri? Això sí, si el Consell no amollava els milions resultava que el nacionalisme era excloent, sectari... i ajudaven a engreixar l'ambient al qual em referia en la primera irreverència. Tercera irreverència. Diumenge 4 de febrer, darrera posada en escena "per ara" al Teatre del Mar de les «Vides exemplars» de dos màrtirs. El teatre és un bon lloc perquè els actors es mostrin irreverents. Així era el teatre de carrer fins que l'Església el perseguí. Els joves actors i els no tan joves de la companyia L'Ombra del Cranc no són professionals sinó aficionats en el sentit que tenen una gran afecció pel teatre i per això els agrada tant dedicar-hi temps.

En aquest cas la irreverència està en el tema, en el diàleg, en l'escena, en els records que ens traslladen cap a un teatre absurd, desbaratat, extraordinàriament alegre que ens situa en disposició de riure, en situacions irreverents que duren el que dura la representació.

La irreverència en els mitjans de comunicació, la discrepància ideològica té, avui dia, el seu càstig. Anatema: ets un nacionalista! En deim d'això societat moderna, avançada i secularitzada?