Fa poc he vist, a Barcelona, dues exposicions antològiques, una del nord-americà Mark Rothko i l'altra de Ramon Casas. No he vist, en canvi, l'exposició de l'escultor Jaume Plensa que acaben d'inaugurar a la Fundació Tàpies, però vaig ser, fa poc, al seu estudi. Jaume Plensa, tot i ser català, encaixa molt bé en la definició, si existeix, d'art americà. Fa cabines telefòniques. No tenen telefon i ell no les anomena així, però veient les seves obres tothom diria que són, per tamany i forma, cabines telefòniques. De fet, és una llàstima que no ho siguin, perquè són més divertides que les autèntiques. Les parets dels habitacles són fetes de maons de material translúcid, generalment vidre, amb variacions d'acer, miralls o cortines. Hi ha també llums de colors canviants i renouets. La qüestió dels renouets té la seva sofisticació perquè l'artista ha considerat molt important oferir, entre altres, el so dels seus fluids corporals (la sang) a diversos llocs (cor, braons, entrecuix, etc). La gravació es va aconseguir amb un equip de fer ecografies. La intenció és fer-nos sentir, altre cop, dins el ventre de la mare. Una altra dèria de l'escultor és comunicar-nos la seva fascinació pel passatge bíblic del lliurament de les taules de la llei on, segons sembla, el poble jueu va poder percebre la veu amb la vista (Baudelaire, que també feia crítica d'art, tenia la pretensió contrària: que cada vocal té un color). Per a mi, Plensa és un artista que en algun aspecte és de l'alçada de Leonardo, que, com sap la gent del ram, era contractat més sovint per la noblesa com a xerrador que com a pintor. En qualsevol cas, Plensa entra de ple dins el capítol de l'art americà tal com el va descriure un jove Tom Wolfe en un assaig titulat La paraula pintada. Wolfe argumentava que l'art americà contemporani té la característica d'estar fet en funció d'una teoria. Segons ell, els quadres no tenen èxit si no són la concreció de les teories d'algun crític famós (com Harold Rosenberg, per exemple). El discurs és essencial i l'obra és secundària. Arriba a pronosticar que, per fer les coses bé, els museus que es vulguin especialitzar en aquesta època de l'art abstracte hauran de tenir penjades a les parets les fotocòpies ampliades dels articles més representatius dels crítics que tallaven el bacallà i no les pintures de referència; si de cas, es podria afegir una fotografia, tamany carnet, d'alguna obra que il·lustri la teoria corresponent. Mark Rothko, l'autor exposat fins fa poc a la Fundació Miró de Barcelona, és precisament un dels pintors criticats per Wolfe en el seu assaig (juntament amb Jackson Pollock i la pintura de pautes, que jo recordi). De qualsevol manera, a l'exposició de Rothko hi havia un quadre que me va semblar que contenia un missatge entenedor per gent mentalment limitada com jo: era una tela totalment embetumada de negre (no sé si el clin d'oeil provenia del mateix Rothko quan la va pintar o de l'organitzador de l'exposició quan la va seleccionar, la burla com a recurs intel·lectual és afortundament vigent). La burgesia amb possibles no sol fer una gran despesa en aquest tipus d'art, però les institucions són mes sensibles i permeten que certs artistes tenguin el compte corrent més concret que la seva obra.
Si retrocedim un segle just, podem trobar que l'art català està ben representat a Montjuich amb l'exposició de Ramon Casas. En la meva opinió, pintors com Casas, Mir o Nonell, juntament amb primeres figures de l'escultura com Hugué, Clarà, Gargallo o Julio Antonio, fan de Barcelona la capital mundial de l'art a principis del segle XX, amb una importància semblant a la de París. De l'exposició de Casas, el meu criteri escàs poc em permet dir més enllà d'alguna banalitat. Allò que sembla un recurs fàcil a l'hora d'entonar els paisatges parisencs, l'ús extens del blanc, per molt que la boira excusi colors pastel, esdevé virtuosisme quan es tracta de captar matisos en les pells pàl·lides de les models. Per sort, aquesta mostra també ofereix alguns cartells, com el conegudíssim d'Anís del mono que encara podem trobar a cafès molt antics. Els carbons, d'una facilitat d'execució gairebé insultant, completen una panoràmica ben recomanable. Barcelona encara és una ciutat d'emocions al gust del visitant.
