Doncs, sí. S'ha continuat construint; segueixen les inversions estrangeres; segueixen venint turistes; el Govern balear no s'ha arruïnat pagant imdemnitzacions als propietaris afectats per la LEN; el Tribunal Constitucional no ha percebut cap cosa rara en les normes proteccionistes. És a dir, no passat res del que fa deu anys vaticinaven els detractors de la Llei d'Espais Naturals. Durant aquest decenni, ens hem quedat sense aigua; les panes elèctriques s'han convertit en un fenomen freqüent; les carreteres s'han saturat; l'ús social del català ha retrocedit. Els sous, però, segueixen essent els més baixos de l'Estat; la sinistrabilitat laboral continua liderant el rànquing espanyol. Això sí, les grans xifres macroeconòmiques no s'han aturat de demostrar que som la comunitat autònoma més rica. Aquests constrasts parlen del fracàs "en tot allò que no sigui la recerca del benefici econòmic" d'una classe que no ha sabut fer-se acreedora de la determinació «dirigent», a pesar que que ha dirigit, i molt. Massa, segurament. El 1999 es produí un canvi en el Govern de les Illes Balears. Encara que no hi tingués res a veure, aquest reduir els dits contrasts seria la manera més lògica de justificar-lo, el canvi. De fet, el president Antich, al seu discurs d'investidura, assegurà que volia convertir la simple alternança en una alternativa. Dit més clar que els nous no volien substituir gestors per gestors. Si no il·lusió, almanco es produí expectació. Ara, l'afició espera que els gols arribin. En cas contrari, què n'haurà de pensar? De la, diguem-ne, classe dirigent, ja sap el que pot esperar. No hauria d'arribar a la conclusió que els polítics són igual d'incompetents que els dominants. O haver-se de consolar pensant que són més simpàtics, més dialogants, més el que es vulgui. L'afició espera gols i, si no pot ser, almanco veure bon futbol i passar gust amb el partit.