La Sibil·la, una tradició adulterada?

Quan aquest article arribarà als lectors, si és que en té, ja serà una mica estantís. El tema que hi tract només pot tenir actualitat una quinzena de dies cada any. Aproximadament, des del solstici d'hivern fins que les rebaixes de gener l'arraconen sense apel·lació. Si els possibles lectors l'hi troben, els suggeresc que el retallin i el guardin fins l'any que ve. Si m'he decidit a parlar-ne és perquè, segons he sabut, la forma com avui s'interpreta la Sibil·la a molts de temples, inclosa la Seu, ha estat objecte de crítica aquests dies. Abans de continuar, deixau-me fer una referència bibliogràfica, utilíssima per als qui se vulguin documentar sobre el tema. Que llegesquen un opuscle titulat El cant de la Sibil·la. Antiga cerimònia nadalenca, de Manuel Sanchis Guarner (Instituto de Literatura y Estudios Filológicos. Institución Alfonso el Magnánimo. Diputación Provincial de Valencia. C.S.I.C., 1956). No el tendran bo de trobar perquè deu estar esgotadíssim, però segur que a la Biblioteca March en tenen un exemplar. Altre temps, jo era un «fan», si ho puc dir així, de la Sibil·la. Experimentava aquest calfred que ens envaïa des del moment que el sibil·ler s'encaminava cap a la trona, i ens tenia corpresos fins que havia traçat aquella creu ritual amb l'espasa amb què tanca la seva actuació. No sabeu amb quina il·lusió esperava cada any la nit de Nadal per anar a matines i viure aquells instants. Després, quan, a la meva parròquia, varen començar a introduir pagesets a la funció i a frivolitzar-la, em va entrar la desil·lusió i em vaig aturar d'anar-hi; però enguany vaig tenir la humorada d'anar a matines a la Seu. L'emoció d'antany ja no hi era, però la seva pèrdua va quedar compensada amb altres elements. Hem de convenir que les matines de la Seu són un magnífic espectacle artístico-religiós, sia quin sia el judici que ens meresca la interpretació que s'hi ofereix de la Sibil·la. No entraré en la crítica que alguns fan de les intervencions d'un cor en el cant de la Sibil·la. Si em donaven a triar, em decantaria cap a la fórmula tradicional de l'al·lotet cantant a capella (és a dir, en eixut), amb uns compassos de música d'orgue entre estrofa i estrofa, de vegades molt hàbilment triats. Així, després de l'estrofa en què Jesucrist envia els dolents a l'Infern i la invocació a la «humil verge Maria», l'organista del meu poble interpretava unes notes del Vou-veri-vou del mestre Noguera. Em seduïa el contrast entre aquelles aborronadores profecies i la tendresa de la mare i l'infantó acabat de néixer... He d'assenyalar que la melodia de la sibil·la de la parròquia de Felanitx és especialment melangiosa. Però passem a considerar les altres crítiques que s'han alçat en contra de la sibil·la actual. Com he dit, deixaré de banda l'oportunitat de la presència dels cors. Sobre això, hi hauria de dictaminar un especialista. Sí que consider quasi indispensables les pauses entre estrofa i estrofa, que permeten un breu descans al sibil·ler (si és un al·lot li són imprescindibles) i un respir als oients mateixos. Si rebutjam els cors, se n'haurà de fer càrrec l'orgue. El punt més encès de la discussió afecta el sexe i l'edat del sibil·ler. Els qui estan a favor del sexe femení al·leguen que les antigues sibil·les eren dones, i dona era la que, segons la Llegenda àuria, vaticinà a l'emperador August que hi hauria un infant que seria més gran que ell, i també la sibil·la eritrea, que, segons la tradició cristiana primitiva i medieval, havia vaticinat la vinguda de l'Anticrist i el Judici final. Els qui estan a favor del masculí al·leguen que la tradició mallorquina havia confiat de molt enrera la comesa a un al·lot. Sembla fora de dubte que, si el sibil·ler era mascle i no femella, era degut a l'exclusió de les dones en els càntics dins els temples i de les cerimònies litúrgiques en general. Llavors, quan se requerien veus blanques, havien de recórrer a impúbers, tot i que hi havia un altre recurs que serà millor passar per alt. Atenuada aquella exclusió, les dones ja la poden cantar. Llavors el conflicte queda reduït a una concurrència de tradicions: la de les sibil·les de l'antiguitat, que eren dones, i la dels sibil·lers mallorquins, que eren nins. Quina ha de prevaler? Seran les circumstàncies que decidiran al capdavall, perquè em diuen que hi ha un problema pràctic cada dia més mal de resoldre: avui és dificilíssim trobar nins en condicions d'aprendre la Sibil·la i cantar-la. Abans se solien seleccionar entre els components de les escolanies, però avui són poquíssimes les esglésies de Mallorca que, com el santuari de Lluc, en tenen. El retret més greu que jo faria a la Sibil·la d'ara és la supressió de tres estrofes del text tradicional: la relativa a l'Anticrist i les dues que descriuen les catàstrofes que precediran el Judici final, d'acord amb la profecia de Joel. Un text tan bell mereix més respecte i no hauria d'esser objecte de mutilacions. La restauració de les estrofes suprimides tot plegat l'allargaria uns cinc minuts. En una ocasió que només se presenta una volta en l'any, bé ens ho podem permetre.