Només la veritat és sexi

Sí, jo també l'he anada a veure, l'exposició de Mark Rothko a la Fundació Miró de Barcelona, i m'havia intranquil·litzat una mica per no haver"ne entès res, res en absolut, fins que n'he llegida una crònica de Félix de Azúa que m'ha permès entendre que el pitjor no és el fet aquest de no haver"ne entès ni un borrall (el secret és que no hi ha res a entendre, per començar), sinó proposar"s'ho. Per qui no les recordi, les pintures de Rothko són fàcils d'identificar: grans teles pintades amb colors obscurs, gens cridaners, no gaire mesclats, sovint només dos o tres colors en cada quadre, de vegades tot el llenç del mateix color. Azúa recorda que el mateix Rothko digué que les seves pintures eren "són" mitològiques i tràgiques. Bé, res a dir. Magnífic. Irrebatible. Com si les hagués titllades de cabalístiques i enèrgiques, o d'estentòries i lacòniques. Alguns mots esdrúixols, res més. Els experts hi distingeixen tons molt concrets del blau o del taronja, però el visitant mitjà "no sé si una Fundació com la Miró i institucions semblants accepten tenir"ne, de visitants mitjans, o si només accepten de bon grat persones abrandades pels colors estanyats de l'expressionisme o els sublimats per la capacitat de provocar meditació de les avantguardes", no. El visitant mitjà "jo, entre d'altres, i les desenes de persones que hi coincidírem, aquell dissabte al matí, inclosos un grapat de rics sud-americans i un grup de nòrdics sorpresos per la pluja barcelonina" no hi veu molt més que les grans teles plenes de rectangles plens de colors gairebé sempre plans, i arreu un nom que és una garantia, una marca, un reclam. Ens hi sorprenguérem mútuament sorpresos, bescanviant mirades avergonyides, fins i tot algun somriure "és fàcil imaginar què pensarien els experts d'això de riure en un temple de l'art, quelcom molt semblant al que pensen els capellans dels qui riuen a l'església", sense saber cap on anar. Si en tres o cinc minuts recorres les sales totes i enfiles la sortida passes per betzol, a més d'anar"te'n amb la sensació d'haver tudat les vuit"centes pessetes que hi fan pagar; si comences a enredar"te davant de cada quadre esdevéns un objecte més de l'exposició, i plantar"te més temps davant d'un quadre no et garanteix en absolut entendre'n alguna cosa més. La comprensió no és pas proporcional al temps de contemplació, llei que defineix molt cruelment l'art modern i que castiga al pessimisme a tots els qui només podem confiar en l'esforç silenciós per mirar de comprendre alguna mínima porció del que se'ns va mostrant davant dels ulls.