Gitanito, el carnisser

Les ovelles d'en Mateu pasturaven en el descampat que començava darrere la plaça de toros, si fa no fa allà on antigament s'obria la Porta de Jesús. Era un ametlerar que no oferia cap aixopluc al pastor. Si plovia, aplegava l'aigua davall una saqueta. Si el sol encalentia massa, s'asseia ran de la paret dels corrals dels bous i no el tocava. La part posterior de la plaça tenia dues entrades. Una de discreta, tancada amb una porta força corcada, donava a les cavalleries. L'altra era un portal alt i ample, de fusta vermella, que comunicava directament l'arena amb fora vila. Fins allí els xurros arrossegaven els bous i els cavalls morts els dies que hi havia cursa. I els alçaven, com podien, fins deixar-los dins un carro que estirava un perxeró. Després en Magí de sa Carnisseria deia arri, i el perxeró s'encaminava cap a l'escorxador. Aleshores els «churros» tornaven corrensos a l'arena, i els cans d'en Mateu s'apropaven, temorencs, a ensumar la sang i a llepar les gleves, farcides de mosques. L'encarregat de comercialitzar aquelles tones de carn tumefacta era en Joan Mesquida, un banderiller, nascut a ets Hostalets, que s'anunciava amb l'àlies de «Gitanito». Era propietari d'un nombre important de carnisseries que havia heretat del seu pare, que ja s'encarregava de vendre la carn dels bous que es torejaven a es Tancats. Era, per tant, força normal l'afició del fill. D'adolescent s'afegí a la quadrilla del senyor Montaner, quan va decidir-se a actuar un estiu per les places de Catalunya. I després, en comptes de tornar a Mallorca amb els altres, va partir cap a Andalusia a provar sort. Tanmateix va tornar a ca seva abans de Nadal, famolenc i amb la senya d'un cop de verga que anava des de la barra a la coa de l'ull esquerre. L'hi havia clavat, el cop, un guàrdia civil, que anava borratxo, a una taverna de Cadis, i ja no li fugiria mai més. Potser per aquest incident desgraciat, potser perquè va adonar-se que la seva destresa matant bous a l'escorxador no era un aval suficient com per a guanyar-se la confiança dels empresaris, va decidir treballar amb el seu pare i contractar-se amb les quadrilles que actuassin a Palma. Potser, en fer-se càrrec dels negocis familiars hauria d'haver deixat de torejar, sobretot perquè amb el pas dels anys s'havia desvetlat el seu esperit de comerciant. Ell mateix ja se sabia lent de moviments com per a sentir-se confiat davant els bous, però el fet d'ésser a l'arena, ben a prop del trull, li donava la possibilitat de dir als picadors on havien de clavar la pica perquè no esqueixasssin els lloms del bou o d'ordenar "fins al punt d'escridassar-los" als xurros, que traguessin els cavalls ferits de l'arena abans que el bou els foradàs a banyades les cuixes i les anques, que són les parts d'on surten els bistecs millors. Si la cursa transcorria sense ensurts, feia acte de presència als afores per a comprovar que el trasllat dels animals morts no revestia cap problema. Quan ell sortia al camp d'ametlers, vestit de torero, amb una roba tan vella que ja no tenia color, l'al·loteria deixava d'estirar el bou per les banyes o de punyir-li la nineta dels ulls amb un bri de palla, i feia dues passes enrere. En Gitanito ni la mirava, però si després de ficar la punta de la sabata en la ferida oberta en el ventre d'un cavall per a tenir una idea de l'estrall que havia pogut provocar la banyada al fetge o als pulmons, tenia la impressió que no s'havien fet malbé, tallava amb destresa la cua o les orelles d'un bou i els tirava un tros enfora perquè els al·lots correguessin i s'encalçassin per fer-se amb aquells trofeus. En cas d'haver de tornar a l'arena abans que el perxeró se n'hagués portat totes les despulles acaramullades, en Gitanito demanava a en Mateu que no les perdés de vista, cosa que aquest feia de bon grat. I l'endemà, en Magí li duia, a en Mateu, un tros de carn embolicat amb dues fulles de col. En acabar la cursa, en Gitanito no partia amb el carruatge dels toreros. Tornava a l'ametlerar, i vigilava com es carregaven al carro els darrers animals. Aleshores, acabada la part més esgotadora de la feina, es recolzava a la soca d'un ametler i feia una cigarreta amb en Mateu. Un horabaixa d'agost, quan tot just en Gitanito acabava d'entrar a l'arena després de comprovar com en Magí i el carro partien amb el tercer bou, en Mateu va sentir una cridòria molt diferent de les habituals. I al cap d'una estona els xurros tragueren en Gitanito, estès en una llitera. Afortunadament el carro d'en Magí venia de buit, i l'acomodaren sobre la fusta que rajava sang de cavall i de bou. En Mateu recordà molt de temps aquella tragèdia, perquè no va poder tenir esment a tota l'al·loteria que s'abocava sobre els animals que els xurros arrossegaven. Els al·lots duien ganivets de matancer i s'emportaven tallades enormes de carn. Tot Palma ja tenia notícia de l'enganxada d'en Gitanito, i les mares animaven els fills a participar de la rapinya. L'endemà, a l'hora del migdia, els carrers més cèntrics de Palma feien una olor d'aguisat embafadora. Gitanito va trigar a guarir de la ferida. O no va guarir mai. En Mateu el va veure assegut davant una de les seves carnisseries, un migdia d'hivern que feia un solellet teb. Va comentar-se que ho menjava tot fregit, per veure si milloraria la color. Tanmateix no treia cara i va morir abans d'arribar la primavera. L'acompanyaren al fossar amb un pasdoble i en Mateu va posar Gitanito a un cadell que mossegava les cames de les ovelles. Era una manera de tenir-lo present a la memòria.