Dimissions

«Només podia dimitir», diuen que va pensar l'assessor cultural quan li ordenaren que acollís l'exposició de Lladró al Casal Solleric, que tan i tan dignament dirigeix des de fa tants i tants d'anys. Òbviament, no dimití, a pesar que té on guanyar-se les sopes. Tampoc no ho féu a continuació, quan una manifestació immensa li repetia allò que li havia dictat la consciència en un primer moment. No dimitirà mai. Tampoc no el destituiran. La mateixa consideració que no tenia una altra alternativa que dimitir el féu recapacitar. Obeiria. Que, aleshores, la resta del món no entengui què assessora no té la més mínima importància: ell obeeix. Seria més just canviar la designació que té el càrrec que ocupa. Millor «encarregat» que «assessor». Segur que aspira a més i els encàrrecs l'ajudaran a pujar per l'escala. En tot cas, ell reforça els seus caps. No són els seus caps els que han d'anar a donar-li una maneta. Serà premiat i sap que obrant d'una altra manera l'haurien castigat. Joan Fageda pot estar ben content de l'encarregat del Solleric. I nosaltres? Nosaltres no importam.