No aconseguesc assimilar que Ernest Lluch no continuï essent viu. Res no hi ha que pugui fer-me acceptar la menor possibilitat que pogués existir qualque bri d'hipotètica raó per assassinar-lo. Ernest representava una pàtria, una civilització, una cultura, res no hi ha que pugui justificar suprimir-lo, res no podria superar-lo: Ernest encarnava una de les criatures humanes més senceres i creadores, més impulsores, del que és la nostra època, valors, cultura. La seva aguda intel·ligència, la seva viva curiositat. Dels seus assasins, avui no en parl. Casualment "no: és la situació existent que ens comanda" ahir vaig datar aquesta columna a Euskadi, en l'absurda i criminal estructura en què agonitza. I demà continuaré. Però ara només vull recordar Ernest, amb els ulls plens de llàgrimes i el cor desfet.
Farà quasi 40 anys que el coneixia, l'ambient cultural i catalanista clandestí de devers 1960. Teníem exactament la mateixa edat, però vaig ser abans amic dels seu germà, Enric, una mica major, geògraf. Ambdós estaven molt units, però Enric és retret, sever, encara que cordial, mentre que Ernest era extravertit, polèmic. Presentà un llibre meu a Madrid essent ministre, després altres a Barcelona, Palma, Girona. I vàrem fer mà a mà, tutelats per Josep Cuní, un programa de ràdio durant cinc o sis anys en el que discutíem enconats de tot allò humà i, literalment, allò diví. Després sopàvem, continuàvem en la sínia. Però a la fi esgotàrem la fórmula: érem massa amics, estàvem d'acord en massa coses, ens resultava impossible ofendre'ns. Enric, que observà amb disgust el principi del programa, degué admetre que s'havia equivocat.
I Ernest, a més, a mesura que passava el temps des que deixà el ministeri i després la rectoria de la Universitat Menéndez Pelayo, fou perdent la visió partidista de les coses, que en la seva època de major militància socialista fou intensa, per recobrar i acréixer la seva extraordinària personalitat d'humanista savi, tolerant, xerrador, dedicant-se a la Universitat, al periodisme, a la historiografia. Llegia novel·les, escoltava música, dialogava a granel, amb fermesa, coneixement i picardia. Insistesc: pocs intel·lectuals tan complets com ell, pocs amics tan alegrement en ruta comuna.
Sobre el País Basc, Ernest havia estat un acèrrim partidari de l'enteniment PNB-PSOE, fins i tot tenia un apartament a Sant Sebastià i anava tot el dia bellugant-se per allà. Vull dir que els seus assassins ha sabut el que es feien: només el triomf de gent com Ernest Lluch durà aparellades la pau i la llibertat.
