Val la pena recordar què va ser el franquisme? Val la pena saber què en queda d'aquella època? Val la pena aprofundir en la visió que tenim, de tot plegat, les generacions que no hem viscut la dictadura de manera conscient? Evidentment, la imatge de la generació que hi va néixer, sota el franquisme, però que no ho va viure, que és la meva generació, no és una imatge per jo generalitzable. Com tot en aquesta vida, la percepció pròpia no té per què coincidir amb la de la resta dels ciutadans, tot i que les circumstàncies ens puguin dur a la conclusió que així hauria de ser, ja que uns mateixos fets interpretats per persones d'un mateix instant històric haurien de dur a conclusions similars. Però ja se sap que les ciències socials no són ciències exactes. Per tant, feta l'advertència preliminar, crec que té molt de sentit que una persona que quan en Franco va morir tenia tres anys digui la seva sobre el personatge i la seva transcendència social, i això tot i el perill de caure en el tòpic, que no per repetit ha de ser necessàriament fals. Què significa per jo el règim feixista nascut de la Guerra Civil dels anys trenta? Doncs la primera resposta que em ve al cap, és que significa l'intent més desacomplexat i també més reeixit de genocidi cultural i lingüístic de la nostra nació. I la paraula reeixit pot semblar sobrera ja que, tot i la dictadura, hem pogut recuperar l'autogovern, tenim autonomia i llei de normalització lingüística i una presència relativa de la nostra identitat a l'escenari públic. Tanmateix, també d'allà prové la centralització dels mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, d'allà prové la primera allau migratòria, i, el que és pitjor, d'allà prové una mentalitat espanyola d'uniformisme. Es pot dir que, per exemple, la migració no és conseqüència directa del franquisme, sinó de factors econòmics. No ho sé, el que sí que es pot afirmar és que abans de 1936, la balearitat de Balears era indubtable, hi havia quatre botifarres de Ciutat i quatre funcionaris a Ciutat que parlaven castellà, però la massa de la gent, això que en podem dir el poble en sentit ample, s'expressava i sentia exclusivament en català. No hi havia ni bilingüismes, ni joc de mans d'aquesta mena, al carrer, als patis de les escoles, només n'hi havia una de llengua. I aquesta realitat, constatable per qualsevol ciutadà amb més de cinquanta anys, a poc a poc la maquinària ideològica franquista i postfranquista l'ha transformada, ens ha fet creure que la dualitat de llengües al nostre territori era el nostre estat natural. No es tracta de fer desaparèixer el castellà, es tracta que no ens hem d'empassar la manipulació històrica, i la veritat és que això és difícil, perquè de vegades sembla com si l'únic fonament d'aquesta realitat, fos l'articulat del nostre Estatut quan atribueix al català la categoria de llengua oficial pròpia, establint què és allò nostre i què és allò aliè. Si el lector ha llegit amb atenció, haurà observat que he parlat de postfranquisme, i aquí hi ha el tema més interessant i del que més punta se pot treure de l'esdevenir històric. Perquè què és el franquisme, poca gent ho nega, tot i que alguns ho intenten amagar o dissimular. Del que es parla poc, en canvi, és dels seus efectes. Es parla molt de la transició política; però es diu poc, que aquesta va ser un joc d'equilibris entre el règim i els desitjos democràtics; ben pocs són els que posen l'accent en la manca de llibertat del procés cap a la democràcia o del procés cap al reconeixement de la diversitat de l'estat. Molt es parla de l'alternança i de la salut del sistema, i poc de la manca de tradició de pluralisme polític i d'exigència en l'exercici de la responsabilitat institucional, un exemple clar d'això mateix és que un Ministre pugui practicar de manera notòria la seva línia política per qüestions testiculars, sense que això li costi el càrrec. De fet, tenim una societat que sap exigir molt a les administracions i que s'autoexigeix ella mateixa molt poc. La imatge del franquisme, per qui no hi era, és ambivalent, per un costat, uns temps d'apatia, per un altre, temps de compromisos sincers, de l'autarquia al turisme i el bikini, dels tons grisos a un vermell que els anys ha atemperat. Però més enllà de la imatge, hi ha, torn a repetir, els efectes, i aquests molts cops ens indiquen que la meva generació, que si bé no som fills del franquisme, tampoc ho som de la democràcia. I almanco seria bo que ho sabéssim!