Ens ho hauríem de fer mirar. Com és possible que en un país amb un 60% de persones que mai no llegeix es mostri alhora tan i tan preocupat per l'educació que cada nou ministre n'impulsi una reforma en acabar de ser nomenat? L'única explicació que se m'ocorre és que no volem que els homes i les dones del futur siguin tan carabassots com nosaltres i que els sistemes que hem utilitzat fins al moment fracassen estrepitosament. Sembla que existeix un amplíssim consens social sobre que aquestes dues afirmacions són certes. Un estudi realitzat per la Fundació Bertelsmann revela que, a mesura que avança l'edat dels ciutadans disminueix el percentatge de lectors. Si no és que estiguem disposats a concedir que som uns grans hipòcrites que volem per als nostres fills un hàbit que nosaltres abandonam immediatament en arribar a la maduresa, haurem de reconèixer que alguna cosa no funciona en l'axioma universalment acceptat que l'Educació degenera. En primer lloc, hauríem de fixar el moment en què l'escola inicià el seu descens cap els inferns de la banalitat, perquè, per ventura, estan pagant justs per pecadors. La culpa s'atribueix a la LOGSE i abans s'atribuïa a l'EGB. Els sistemes anteriors representen l'excel·lència perduda. Doncs bé, la persona més vella que ha cursat EGB té en l'actualitat quaranta anys. I resulta que les xifres de lectors comencen a disminuir quan se supera aquesta edat. Tinc la temptació de començar a pensar que tots aquells que parlen del desgavell actual de l'escola no són res més que uns elitistes que enyoren aquells temps en què la lectura era hàbit decidament més minoritari que ara. Em recorden "i no em sap gaire greu si som injust" aquells senyorots que evoquen com era de fàcil circular quan només ells tenien cotxes. Allò que més em molesta és que el temps que perdem amb ells, el podríem dedicar a parlar seriosament dels molts dèficits reals que té l'educació. O a combatre aquesta absurda ideologia que deixa l'escola com l'únic reducte per a la utopia, perquè se li encoloma la responsabilitat de solucionar-ho tot. En un època tan donada al pragmatisme, no ha arribat el moment que posem una mica de sentit comú a les exigències que feim a la institució? Antoni Quintana sol demanar implicació de les famílies i sentit de la responsabilitat als alumnes. Té tota la raó del món. Però mentre no vegin l'escola com quelcom adaptat a les seves necessitats, ja podem demanar, ja.