Vull parlar-vos avui de doblers: dels doblers de la nostra Església Diocesana, o més aviat de la seva falta de doblers. I doncs sí, he arribat al convenciment que en aquest moment, i encara que no m'agradi gens, és el meu deure mostrar la cara i demanar doblers per a la nostra Església Diocesana. Amb claredat i des de les dades fresques que m'ofereix l'esforç que fa el Consell Diocesà d'Assumptes Econòmics per racionalitzar la nostra economia, en compliment d'un dels manaments del Sínode Diocesà.

La nostra Diòcesi és molt rica en aparença. Sobretot a causa dels seus centenars d'esglésies i edificis, i dels seus innombrables béns mobles de reconegut valor historicoartístic. Però en realitat pateix una pobresa extrema quant als recursos que necessita, ja que tals béns, ni els ha de vendre ni pot, sinó que els ha de conservar i restaurar. És a dir, constitueixen un capítol afeixugant de despesa. És ver que diverses Administracions públiques ajuden molt en aquest camp. Però quasi sempre deixant un voluminós tant per cent de l'obra a compte de l'Església i, molt sovint, amb pagaments de la subvenció escalonats en una sèrie d'anys que exigeixen finançament anticipat.

Faré a continuació algunes distincions que consider imprescindibles.
Quan parl de falta de doblers, em referesc als recursos que necessita la Diòcesi o, per entendre'ns millor, l'«administració central» del Bisbat, que està al servei del conjunt de la Diòcesi. Cal diferenciar clarament l'Administració «central» d'altres dos tipus d'administració. Les Administracions autònomes (encara que algunes estiguin subjectes al control de l'Administració Diocesana), ja que els seus ingressos provenen d'aportacions amb un fi expressament assenyalat pels donants, que no es poden derivar mai a altres fins, com són: Càritas Diocesana, les Càrites parroquials i altres Obres Socials, Missions i Mans Unides, per exemple. I les administracions parroquials, responsabilitat de cada un dels Rectors amb el seu Consell Parroquial d'Administració. L'any 1999, les administracions parroquials de les 203 Parròquies de Mallorca, en el seu conjunt i pel que fa a les despeses ordinàries, presenten un balanç equilibrat que ronda els 900 milions. Però, per despeses extraordinàries en obres deuen quasi 729 milions, la majoria suportats directament per l'Administració diocesana amb càrrec als seus comptes de donatius extraordinaris i de Fundacions eclesiàstiques els estatuts de les quals ho permetin. La que anomèn «administració central» de la Diòcesi, amb un pressupost de només 360 milions per a 1999, ha hagut de fer front a les partides següents: Personal (45% del pressupost), edificis i instal·lacions diocesanes (22%), ajudes a Parròquies que no cobreixen les seves despeses ordinàries (18%), activitats pastorals de la Diòcesi i les seves 14 Delegacions (15%). Les fonts d'ingressos de l'Administració central de la Diòcesi són les següents: El 72% del pressupost ve de la part de l'IRPF que els ciutadans assignen a l'Església; el 10%, d'aquelles parròquies que hi poden aportar part dels seus ingressos; el 6%, dels convenis amb Institucions públiques o privades per serveis religiosos; el 4%, de la col·lecta de la Jornada de l'Església Diocesana; el 3%, de la col·lecta pel Seminari; l'1%, de subscripcions bancàries dels fidels a favor de la Diòcesi; el 4%, de donatius extraordinaris o llegats.

La pobresa de recursos de la nostra Diòcesi és patent i dolorosa. Sobretot enfront de tres grans necessitats que visc cada dia amb molt de dolor.

La primera és la urgència d'elevar la retribució dels sacerdots, avui situada per a la major part entre 100 i 150.000 ptes. mensuals, en xifres redones. Aquesta serà la primera passa a fer en la reforma econòmica que intentam, redistribuint-hi millor tots els ingressos, malgrat que això suposi minvar encara més la despesa en activitat pastoral i en obres necessàries. És una qüestió de justícia i d'estima de la seva dignitat i el seu servei.

La segona urgència és la de continuar construint temples i instal·lacions per a l'evangelització i la pastoral en aquelles Parròquies on més ha crescut i creix la població de Mallorca, si volem que l'Església es faci efectivament present a les grans barriades i a les zones turístiques. Als darrers anys, gràcies a la venda d'una part de la finca de Son Gibert i altres llegats, devora el Seminari nou, s'han construït quatre Parròquies i s'acaba la de Son Gotleu. Però aquest fons està ja pràcticament esgotat. I n'hi ha una desena més de necessitat peremptòria. Com podrem continuar?

La tercera és la necessitat també urgent de disposar de recursos per a l'acció pastoral de la Diòcesi i de les seves Delegacions. Qued sense paraules quan una Delegació Diocesana, normalment servida per voluntaris, presenta un pressupost per a les seves activitats, sempre molt modest, i se l'ha de rebaixar i, de vegades, fins i tot negar. O quan una Parròquia pobra demana ajuda i no se li pot concedir.

Ja veis, creients o simpatitzants de l'Església catòlica de Mallorca, per què avui surt als mitjans de comunicació, trec la cara i us dic amb dolor i amb franquesa: No podem continuar així, ajudau-me a resoldre aquest greu problema, ajudau la vostra Església Diocesana de Mallorca!