Vull parlar-vos avui de doblers: dels doblers de la nostra
Església Diocesana, o més aviat de la seva falta de doblers. I
doncs sí, he arribat al convenciment que en aquest moment, i encara
que no m'agradi gens, és el meu deure mostrar la cara i demanar
doblers per a la nostra Església Diocesana. Amb claredat i des de
les dades fresques que m'ofereix l'esforç que fa el Consell Diocesà
d'Assumptes Econòmics per racionalitzar la nostra economia, en
compliment d'un dels manaments del Sínode Diocesà.
La nostra Diòcesi és molt rica en aparença. Sobretot a causa
dels seus centenars d'esglésies i edificis, i dels seus
innombrables béns mobles de reconegut valor historicoartístic. Però
en realitat pateix una pobresa extrema quant als recursos que
necessita, ja que tals béns, ni els ha de vendre ni pot, sinó que
els ha de conservar i restaurar. És a dir, constitueixen un capítol
afeixugant de despesa. És ver que diverses Administracions
públiques ajuden molt en aquest camp. Però quasi sempre deixant un
voluminós tant per cent de l'obra a compte de l'Església i, molt
sovint, amb pagaments de la subvenció escalonats en una sèrie
d'anys que exigeixen finançament anticipat.
Faré a continuació algunes distincions que consider
imprescindibles.
Quan parl de falta de doblers, em referesc als recursos que
necessita la Diòcesi o, per entendre'ns millor, l'«administració
central» del Bisbat, que està al servei del conjunt de la Diòcesi.
Cal diferenciar clarament l'Administració «central» d'altres dos
tipus d'administració. Les Administracions autònomes (encara que
algunes estiguin subjectes al control de l'Administració
Diocesana), ja que els seus ingressos provenen d'aportacions amb un
fi expressament assenyalat pels donants, que no es poden derivar
mai a altres fins, com són: Càritas Diocesana, les Càrites
parroquials i altres Obres Socials, Missions i Mans Unides, per
exemple. I les administracions parroquials, responsabilitat de cada
un dels Rectors amb el seu Consell Parroquial d'Administració.
L'any 1999, les administracions parroquials de les 203 Parròquies
de Mallorca, en el seu conjunt i pel que fa a les despeses
ordinàries, presenten un balanç equilibrat que ronda els 900
milions. Però, per despeses extraordinàries en obres deuen quasi
729 milions, la majoria suportats directament per l'Administració
diocesana amb càrrec als seus comptes de donatius extraordinaris i
de Fundacions eclesiàstiques els estatuts de les quals ho permetin.
La que anomèn «administració central» de la Diòcesi, amb un
pressupost de només 360 milions per a 1999, ha hagut de fer front a
les partides següents: Personal (45% del pressupost), edificis i
instal·lacions diocesanes (22%), ajudes a Parròquies que no
cobreixen les seves despeses ordinàries (18%), activitats pastorals
de la Diòcesi i les seves 14 Delegacions (15%). Les fonts
d'ingressos de l'Administració central de la Diòcesi són les
següents: El 72% del pressupost ve de la part de l'IRPF que els
ciutadans assignen a l'Església; el 10%, d'aquelles parròquies que
hi poden aportar part dels seus ingressos; el 6%, dels convenis amb
Institucions públiques o privades per serveis religiosos; el 4%, de
la col·lecta de la Jornada de l'Església Diocesana; el 3%, de la
col·lecta pel Seminari; l'1%, de subscripcions bancàries dels
fidels a favor de la Diòcesi; el 4%, de donatius extraordinaris o
llegats.
La pobresa de recursos de la nostra Diòcesi és patent i
dolorosa. Sobretot enfront de tres grans necessitats que visc cada
dia amb molt de dolor.
La primera és la urgència d'elevar la retribució dels sacerdots,
avui situada per a la major part entre 100 i 150.000 ptes.
mensuals, en xifres redones. Aquesta serà la primera passa a fer en
la reforma econòmica que intentam, redistribuint-hi millor tots els
ingressos, malgrat que això suposi minvar encara més la despesa en
activitat pastoral i en obres necessàries. És una qüestió de
justícia i d'estima de la seva dignitat i el seu servei.
La segona urgència és la de continuar construint temples i
instal·lacions per a l'evangelització i la pastoral en aquelles
Parròquies on més ha crescut i creix la població de Mallorca, si
volem que l'Església es faci efectivament present a les grans
barriades i a les zones turístiques. Als darrers anys, gràcies a la
venda d'una part de la finca de Son Gibert i altres llegats, devora
el Seminari nou, s'han construït quatre Parròquies i s'acaba la de
Son Gotleu. Però aquest fons està ja pràcticament esgotat. I n'hi
ha una desena més de necessitat peremptòria. Com podrem
continuar?
La tercera és la necessitat també urgent de disposar de recursos
per a l'acció pastoral de la Diòcesi i de les seves Delegacions.
Qued sense paraules quan una Delegació Diocesana, normalment
servida per voluntaris, presenta un pressupost per a les seves
activitats, sempre molt modest, i se l'ha de rebaixar i, de
vegades, fins i tot negar. O quan una Parròquia pobra demana ajuda
i no se li pot concedir.
Ja veis, creients o simpatitzants de l'Església catòlica de
Mallorca, per què avui surt als mitjans de comunicació, trec la
cara i us dic amb dolor i amb franquesa: No podem continuar així,
ajudau-me a resoldre aquest greu problema, ajudau la vostra
Església Diocesana de Mallorca!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.