Dimarts passat, en aquest diari mateix, Llibert Rigo i Encarnación Cervilla contaven a Aina Vives la seva peripècia humana en temps de la clandestinitat. Ambdós visqueren una història de patiment i de por. Tanmateix, de les seves paraules, es desprenia un alè d'innocència serena, difícil de contextualitzar en el món actual. A Encarnación no la conec personalment, a Llibert sí. Això no obstant, el fet que duguin quaranta anys casats em fa pensar que estan tallats amb el mateix patró. Llibert és fill de Miquel Rigo i de Reyes Díaz, ambdós comunistes. Abans de la Guerra Civil, però, havien militat en el PSOE. En parlar d'ells la cosa dels carnets esdevé pura anècdota, perquè allò que els definia i agermanava era el somni de la revolució. És a dir, la lluita per la llibertat, per la igualtat, per la germanor. A tothora eren enmig del trull. Reyes va ésser una de les sis persones que resultaren ferides, el juny del trenta-sis, en esclatar un artefacte explosiu a la Casa del Poble de Palma. Miquel va exposar la vida al front de Madrid, a la batalla de l'Ebre, a Portocristo i a altres indrets. Eren fills del seu temps, això és tot. Ambdós, Miquel i Reyes, cantaven amb l'Orfeó Proletari, i embarcaren cap a Barcelona per a participar a l'acte inaugural de l'Olimpíada Popular. Era la vetlada del devuit de juliol, quan les tropes d'Àfrica ja s'havien sublevat i Goded jurava fidelitat a la República davant Antonio Espina. De tota manera, l'esclat de la guerra a Palma i a Barcelona els va sorprendre enmig de la mar. Més endavant, Miquel desembarcaria a Cala Bona, enrolat a les milícies populars que comandava Bayo. El va acompanyar la germana de Reyes, Maria Díaz, perquè ella, Reyes, havia de tenir esment a una criatura de catorze mesos, la seva primera filla. Després de la retirada cap a València, Miquel va combatre a tots els fronts fins que el gener del trenta-nou va passar a França amb la família. Miquel i Reyes tornaren a Palma amb dos fills, quan els alemanys entraren a França. La filla petita, la tercera després d'Iris i Llibert, ja naixeria aquí. Jo els vaig conèixer, a tots ells, de manera casual, als voltants dels anys setanta. Aleshores freqüentava ca seva Guillem Gayà, un mestre d'escola elegant i discret que era el líder indiscutible del comunisme a Mallorca. Gayà tenia fama d'haver passat més anys a la presó que a fora i, a més a més, havia sobreviscut a dos afusellaments. Era tot un mite, que curiosament encara no ha estat objecte de cap biografia. És una llàstima, perquè cal que qualque persona autoritzada ens desvetlli com Sant Joan, en els anys trenta, podia donar un lluitador tan abrandat i un pensador tan radical. Llibert Rigo es va contagiar de la seva tossuda rebel·lia, perquè llegesc que el traslladaren de la presó de Jaén a la de Segòvia per tal de castigar la seva negativa a assistir a les xerrades religioses que els imposaven. Ara la cosa ens sembla una minúcia, aleshores no ho era. Quan el vaig conèixer, Llibert era un jove educat en la clandestinitat que havia après a expressar-se a través del silenci. Els dies millors de la seva joventut varen transcórrer entre les acadèmies de formació marxista del Berlín Oriental i les presons franquistes. Els d'Encarnación també. Ara llegesc que ni l'un ni l'altre podran beneficiar-se de les indemnitzacions que el Govern Balear ha decidit concedir als que foren represaliats en temps de la Dictadura, perquè encara no tenen setanta anys. I això no té sentit. Llibert i Encarnación empenyoraren la seva joventut i exposaren la vida per tal que recuperàssim les llibertats. La frase pot semblar grandiloqüent, però no ho és. Quan altres descobrien el Sis-cents i el cubata, ells s'acostumaven a mirar el cel a través de les reixes. Actuarà amb sentit comú el Govern Antich si refà la disposició que concedeix les gratificacions esmentades. Cal esmenar l'error. La lletra menuda del contingut no ha d'empobrir la noble voluntat de reparar una injustícia, tal com es desprèn de l'encapçalament.