Quan jo era infant, el mestre, per a fer-nos comprendre, als escolars, la indivisibilitat d'Espanya, no tenia altre remei que recórrer al factor estètic. Així que ens mostrava el mapa de la Península Ibèrica i efectivament, conveníem que aquell dibuix tenia una certa harmonia. Posteriorment, el professor d'història s'encarregaria d'omplir-lo de contingut. De manera que ens assabentàvem que Rodrigo Díaz de Vivar cavalcava Burgos amunt, Burgos avall, que Isabel de Castella feia batiar els indis i que Gonzalo González de Córdoba prenia Granada als moros. Arreu d'Espanya cavalcaven cavallers a tota hora, mentre les princeses enamorades els atalaiaven des de la torre més alta del castell. Mentrestant, a les Balears malvivien quatre morts de fam amb ànima de criat. No ens deia això el professor d'història, però no ens mamàvem el dit i ho intuíem. Les Illes Balears, Catalunya i València no eren terres d'esperits generosos, i sols les anomenaven per a recordar que foren pròsperes quan depenien de la Corona d'Aragó. És clar, ja que aragonesos i castellans eren gent preclara acabaren per fundar Espanya. Tanmateix, en arribar a aquesta lliçó, la notícia no ens va agafar desprevinguts. No sabria dir-vos-en el motiu, però és evident que la cosa duia camí d'acabar d'una manera tan arrodonida des dels temps de Viriato. I a partir del segle XV, què us puc dir? Ja preníem consciència de la història comuna. A l'enfilall inacabable de Carlos i Felipes que suposa la dinastia dels Àustries, el va succeir l'altre enfilall, també inacabable, dels Borbons, format, sobretot, per Felipes, Carlos i Alfonsos. La característica comuna a tots els regnats era que hi florien a balquena les arts i les lletres, i una munió de llumeneres servien de manera abnegada la Creu o l'espasa. Tanmateix, entre tots ells, no n'hi havia cap dels nostres. Més endavant, ja fora de l'escola, vaig descobrir de mica en mica que així mateix aquí havien passat coses "coses que enalteixen i avergonyeixen les persones, coses al cap i a la fi!" i que no era casual que parlàssim com els catalans i els valencians perquè teníem una història comuna. Aleshores vaig prendre consciència que Espanya m'havia estafat d'una manera absolutament mesquina, perquè cosa de mesquins és omplir de mentides el cervell verge d'un infant. Tot això, no cal dir-ho, succeïa el temps de la Dictadura. Després, ja ho sabeu, les transferències en educació a les diverses comunitats autònomes, ens han permès ensenyar als nostres fills la història pròpia. Ho hem fet d'una manera discreta, però l'espanyolisme militant no pot permetre ni això, sobretot quan a Moncloa governa la dreta. En produir-se a l'Estat una hecatombe d'aquesta volada, els conservadors es dediquen a desviar els problemes reals d'Espanya "com són ara l'atur, la immigració, els pressuposts escassíssims per a invertir en investigació, etcètera, etcètera", per a centrar-se exclusivament en un d'inexistent, que ja us podeu imaginar quin és: la tragèdia que suposa que les nostres criatures "tan indefenses com era jo o aquells indis que els navegants portaven engrillonats d'Amèrica", cresquin sense conèixer els valors hispànics. A posta la ministra Pilar del Castillo es disposa a liderar l'ofensiva espanyola destinada a introduir, a les escoles dels nostres fills, l'ensenyament d'una història unitària d'Espanya. És a dir, de la història de Castella contada amb esperit mesetari. És, no cal dir-ho, una bestiesa contra la qual jo, ciutadà en rebel·lia perenne, no puc fer més que protestar enèrgicament. Són altres, i no jo, els que han de parar els peus a la senyora del Castillo, si més no per a demostrar-nos, als electors, que en parlar no parlen de bades. Així que es disposin a sonar les trompetes de guerra. Ha arribat el moment que dona Maria Antònia ens demostri que Mallorca és veritablement nostra, no en tanques publicitàries que costen milions, sinó amb els fets. I que el senyor Antich ens digui fins a quin punt el seu conseller d'Hisenda no fa fanfarronades insubstancials i parla des del convenciment d'ésser qui toca ésser, quan afirma que ell pren decisions en nom de la sobirania nacional (de les Illes Balears, naturalment).