muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
21°

L'urna i els pescadors

Miquel Julià (Capdepera, 1909"Ciutadella, 1999), va ésser batle del seu poble amb vint"i"cinc anys. Tal cosa va succeir el febrer de 1936, després que les urnes donassin la victòria al Front Popular. Pertanyia, Julià, a una joventut abrandada que en lloc de fer política donava la cara, de manera que des de la batlia no va contribuir a rebaixar les tensions ideològiques, socials i, fins i tot, religioses, que enfrontaven els gabellins. Immediatament d'ésser nomenat, va entrar en conflicte amb el rector "ben escorat a la dreta com la majoria de clergues d'aleshores", i no va tenir inconvenient a denunciar davant el Governador Civil que els falangistes es proveïen d'armes a la sagristia. Aquest, va tirar la denúncia a la paperera per tal de no ofendre l'Església, però la gent de la CEDA i de Falange va tenir cura d'esbombar, a la seva manera, la notícia als quatre vents. Segons la dreta, les intencions de Miquel Julià eren les d'aconseguir la prohibició del culte per, a continuació, convertir l'església en una peixateria. L'escàndol va ésser majúscul, i la beateria més inculta va considerar que Julià era fet de les mateixes endimoniades talladures d'un Ateu Martí o d'un Mascle Ros. Aquesta maniobra de la dreta, que és un magnífic exemple per a entendre la picaresca dels cacics d'aleshores, va fer que Miquel Julià es convertís en un dels republicans més cercats pels escamots armats, tot just l'exèrcit colpista va dominar Mallorca. Sortosament va trobar refugi a fora vila i l'onze de novembre d'aquell trenta"sis, son pare li va aconseguir plaça a una barca de vela que partia clandestinament cap a Ciutadella. A continuació va fer el recorregut de la majoria de mallorquins que aconseguien passar"se a zona roja. De Menorca va viatjar a Barcelona, i a la capital catalana va rebre instrucció militar accelerada per tal d'integrar"se a l'exèrcit que defensava Madrid. L'any trenta"set, Miquel Julià ja comandava una bateria a les proximitats de Majadahonda. I el trenta"vuit era el responsable de les quaranta bateries que defensaven l'anomenada «Zona Norte». Quan al final d'aquest any, la comandància d'Artilleria republicana va instal·lar"se a València, ell va demanar permís per a resistir a Madrid, i el ministre de la Guerra l'anomenà cap de les bateries del Primer Cos de l'Exèrcit del Guadarrama. Va aixecar bandera blanca el vint"i"nou de març del trenta"nou, a Torrelodones. Era mestre d'escola i les circumstàncies el feren soldat. Un excel·lent soldat, cal dir"ho, que va saber manar sense necessitat de fregar els galons per la cara a ningú, com es desprèn del fet que va substituir, entre la seva gent, la salutació castrense per un «bon dia» o un «bona tarda». Sempre recordaré la narració que feia de la rendició de la bateria i del gest altiu dels seus homes, que cantaven La Internacional tancats dins una bovera. Pretenia distanciar"se emocionalment d'aquella història, tanmateix força llunyana, però el traïen els ulls lluents i la veu trencada. A la postguerra, Julià va ésser condemnat a vint i tants d'anys de presó, perquè el tribunal sols va tenir en compte el seu historial militar. L'informe sobre la seva conducta moral, emès per les autoritats de Capdepera i que segurament li hauria suposat la pena de mort, va ésser destruït, juntament amb molts d'altres, per un oficial d'Estat Major, una bona persona anomenada Luceño. Així que Miquel Julià va complir alguns anys de presidi i s'incorporà a la vida civil amb l'estigma dels perdedors. Tanmateix mai no es donà per vençut, i als anys seixanta va incorporar"se a la lluita clandestina a través del PCE. Pel que fa a la seva vida privada, va guanyar"se el pa fent de representant. Havia residit a Amèrica del Sud i després a Palma. Finalment s'instal·là a Ciutadella, la terra de la seva esposa. I a Ciutadella va morir l'any passat. La seva darrera voluntat va ésser que l'urna amb les seves cendres fos depositada a la mar, entre Ciutadella i Capdepera, perquè aquestes aigües eren les aigües amigues que l'havien salvat d'una mort certa molts d'anys enrere. I els seus familiars així ho feren. Fa unes quantes setmanes, les xarxes del Cala Dent "una barca de pesca gabellina" pujaren l'urna a la superfície. Qualcú de la tripulació va llegir en veu alta el nom que hi figura escrit i un altre va dir que tenia una vaga idea de qui havia estat en vida. Tanmateix els pescadors s'adonaren que de manera involuntària havien pertorbat un somni. Així que tornaren a depositar l'urna a l'aigua i contemplaren com ràpidament s'enfonsava. I s'enfosava un clavell encès, perdonau"me la cursilada.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.