Una visió molt urbanita de Palma: fa veritablement goig
l'exhibició d'homes ben plantats a les tanques publicitàries de la
ciutat. No m'han atret mai massa aquests cossos masculins que només
serveixen per anunciar-nos un producte qualsevol, aquestes perxes
musculades amb les quals possiblement hi hauria poc a dir. I com
que a una certa edat (i jo ja hi he arribat) fins i tot l'erotisme
passa per alguna cosa més que l'anatomia, la veritat és que aquests
homes, que tenen tantes possibilitats com qualsevol altre de ser
fats, cregudets o directament insuportables, no se'ns imposen en la
nostra quotidianitat. Mirau què us dic, que en aquesta categoria hi
posaria fins i tot l'home de Martini, tan plantós, cert, i tan
pagat d'ell mateix, jugant a conillons amb les que se suposa que no
podrem passar ni un minut més sense tenir-lo prop. No sé com les
agències de publicitat no ho veuen, que les persones no ens podem
identificar amb desconeguts, amb professionals del rostre, de la
silueta o del somriure. No record haver comprat res mai induïda per
la imatge d'un d'aquests models masculins, tan llunyans, tan
asèptics.
Ara és tota una altra cosa. Silvester Stallone, per exemple, deu
ser un dels homes famosos que exerceix en la meva humil persona un
atractiu més insignificant. Ja sé que està bonot, això ho veu
qualsevol, però també sé que representa massa coses incompatibles
amb la meva forma d'entendre el món. Així i tot, me'l puc escoltar,
puc fer atenció al missatge que se m'envia a través d'ell, perquè,
per bé o per mal, fa part de la nostra vida. I com a exemplar
anatòmic no té pèrdua. Acostumades com estam a haver-nos de
conformar a una idea de bellesa (o d'atractiu) encarnada en dones,
que aquesta idea es planti en un territori masculí, al qual té
dret, és sempre estimulant. Per això deia al principi que la ciutat
de Palma ara fa goig.
En aquest moment, i en diferents tanques publicitàries, a més de
Silvester Stallone hi podem veure Jeremy Irons o Liam Neeson,
aquests dos anunciant un whisky amb estranys circumloquis (tot una
mica pedant, com correspon a una certa escola de creatius
publicitaris). I la veritat és que això són paraules majors.
M'agrada caminar per la ciutat i veure'm acompanyada a trossos per
aquests homes, per aquests rostres darrere dels quals hi ha
històries que em són familiars. Adornen la ciutat i gratifiquen la
mirada.
I què me'n direu, de Miquel Àngel Nadal? El futbolista manacorí
completa un panorama masculí d'allò més atractiu, encara que
encarni el missatge d'uns supermercats premiats a Catalunya per una
actitud normalitzadora de la llengua que aquí no volen seguir.
Miquel Àngel Nadal és un exemplar d'home que no es dóna en un país
qualsevol. És, potser, el representant més reeixit d'una època de
vaques que han engreixat tot pasturant pel desenvolupament turístic
de l'illa. És d'allò més presentable. I també ens fa companyia, o
me'n fa a mi, quan em passeig per Palma: el veig com a un germà
gran, potser perquè no el puc veure d'altra manera, qui sap. Però,
en resum, aquests homes que ens miren des de les tanques
publicitàries (i és una coincidència afortunada) formen un conjunt
amb el qual almenys les mirades de les meves amigues es distreuen
d'allò més.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.