Homes

28/10/00 0:00

Una visió molt urbanita de Palma: fa veritablement goig l'exhibició d'homes ben plantats a les tanques publicitàries de la ciutat. No m'han atret mai massa aquests cossos masculins que només serveixen per anunciar-nos un producte qualsevol, aquestes perxes musculades amb les quals possiblement hi hauria poc a dir. I com que a una certa edat (i jo ja hi he arribat) fins i tot l'erotisme passa per alguna cosa més que l'anatomia, la veritat és que aquests homes, que tenen tantes possibilitats com qualsevol altre de ser fats, cregudets o directament insuportables, no se'ns imposen en la nostra quotidianitat. Mirau què us dic, que en aquesta categoria hi posaria fins i tot l'home de Martini, tan plantós, cert, i tan pagat d'ell mateix, jugant a conillons amb les que se suposa que no podrem passar ni un minut més sense tenir-lo prop. No sé com les agències de publicitat no ho veuen, que les persones no ens podem identificar amb desconeguts, amb professionals del rostre, de la silueta o del somriure. No record haver comprat res mai induïda per la imatge d'un d'aquests models masculins, tan llunyans, tan asèptics.

Ara és tota una altra cosa. Silvester Stallone, per exemple, deu ser un dels homes famosos que exerceix en la meva humil persona un atractiu més insignificant. Ja sé que està bonot, això ho veu qualsevol, però també sé que representa massa coses incompatibles amb la meva forma d'entendre el món. Així i tot, me'l puc escoltar, puc fer atenció al missatge que se m'envia a través d'ell, perquè, per bé o per mal, fa part de la nostra vida. I com a exemplar anatòmic no té pèrdua. Acostumades com estam a haver-nos de conformar a una idea de bellesa (o d'atractiu) encarnada en dones, que aquesta idea es planti en un territori masculí, al qual té dret, és sempre estimulant. Per això deia al principi que la ciutat de Palma ara fa goig.

En aquest moment, i en diferents tanques publicitàries, a més de Silvester Stallone hi podem veure Jeremy Irons o Liam Neeson, aquests dos anunciant un whisky amb estranys circumloquis (tot una mica pedant, com correspon a una certa escola de creatius publicitaris). I la veritat és que això són paraules majors. M'agrada caminar per la ciutat i veure'm acompanyada a trossos per aquests homes, per aquests rostres darrere dels quals hi ha històries que em són familiars. Adornen la ciutat i gratifiquen la mirada.

I què me'n direu, de Miquel Àngel Nadal? El futbolista manacorí completa un panorama masculí d'allò més atractiu, encara que encarni el missatge d'uns supermercats premiats a Catalunya per una actitud normalitzadora de la llengua que aquí no volen seguir. Miquel Àngel Nadal és un exemplar d'home que no es dóna en un país qualsevol. És, potser, el representant més reeixit d'una època de vaques que han engreixat tot pasturant pel desenvolupament turístic de l'illa. És d'allò més presentable. I també ens fa companyia, o me'n fa a mi, quan em passeig per Palma: el veig com a un germà gran, potser perquè no el puc veure d'altra manera, qui sap. Però, en resum, aquests homes que ens miren des de les tanques publicitàries (i és una coincidència afortunada) formen un conjunt amb el qual almenys les mirades de les meves amigues es distreuen d'allò més.