Cadascú al seu redol?

Sembla que la consigna seria que cadascú faci feina al seu redol. Joan Fuster es va queixar amargament de l'organització d'un estat de les autonomies que deixava penjats assumptes vitals per a la llengua i la cultura catalanes. Quan ara veim, per exemple, el conseller Damià Pons cercant vies de col·laboració amb els seus homòlegs català i valencià, no podem deixar de pensar que aquestes energies es podrien dedicar a altres qüestions. La defensa i propagació de la llengua, la revitalització de la cultura, en un país mitjanament raonable, podria dependre d'un consorci format sense temor d'aixecar suspicàcies constitucionalistes. Però les coses són així, i una part dels nostres conciutadans no aixecaran un dit davant la canibalització de la llengua pròpia del país, però trauran els tancs mediàtics al carrer si un conseller empra un mot que els sona a català. Ara, molts d'aquests conciutadans nostres encara no es deuen haver alliberat d'una digestió pesada, espessa: la digestió d'aquest entremès de catalanisme que ha dit fer seu el PP de Catalunya. Fabià Estapé, a les seves memòries, assenyala Josep Piqué com un dels alumnes més brillants de la seva carrera docent. Piqué ha sabut veure perspectives de futur que els amics de Vidal Quadras s'entestaven a ignorar. Com més clares són les coses d'aquesta vida, més problemes crea la seva negació: això ho sap, i bé, un físic tan important com el senyor Aleix. I al nostre redol? En la nostra dreta també hi ha "no massa, no us en féssiu il·lusions" persones perfectamnent homologables amb el calananisme de Piqué. Són persones que contemplen, amb diària consternació, com el seu propi partit s'ancla en actituds tan pintoresques com, no fa gaire, una política lingüística inspirada pel principi sacrosant de potenciar els nostres trets diferencials per fer front a la invasió de mots «catalans». Una pregunta per al senyor Piqué seria a veure com s'explica que els seus col·legues illencs mantenguin un ajuntament com el de Llucmajor al preu que els costa "i que tal vegada paguen de molt bon gust. Diria que cada qual ha de fer feina al seu redol? En aquest cas, és possible que coincidís amb Jordi Pujol, si li preguntàssim com es pot donar el Premi nacional de normalització lingüística a uns supermercats com Caprabo, que a Mallorca col·laboren amb eficàcia a la desaparició del català de la vida real.