Res de nou

Quan un, com és el meu cas, passa una setmana o dues a fora de Mallorca espera trobar qui sap què en tornar. Però aquesta inquietud, que oscil·la entre l'esperança i el temor, no sol tenir fonament. Vegeu, si no, com les noves d'aquests darrers dies no rompen ni fan esquerdes a la rutina. Per començar, les declaracions del senyor Arzalluz: si al País Basc es confirma que el procés cap a la independència s'ha aturat, convendrà que el lehendakari es posi al davant de l'ertzainza i, sense tenir en compte per a res el destorb que representen els partits polítics i el Parlament, proclami la secessió amb la força de les armes. Bé, com que això va ser la setmana passada, ara no estic segur si va anar ben bé així o si va ser el general Sabino Fernández Campo qui va dir una cosa semblant referint-se al rei i a l'exèrcit espanyol. Ben pensat, devia ser això darrer perquè el recurs a la força bruta no és gens escandalós si és postulat dins el «front constitucional», i la veritat és que les declaracions de l'excap de la Casa del Rei no podien, per sensates, tenir gaire ressò en els mitjans de comunicació espanyols: és cosa sabuda que si un ca mossega qualcú, això no és informativament rellevant; només ho seria si qui mossega fos un home. En segon lloc, i sense fer-me gens lluny del meu declarat maniqueísme en aquesta taxonomia zoològica, m'ha interessat saber qui no ha volgut assistir a l'homenatge al president màrtir Lluís Companys (els comunistes i els verds catalans, entre d'altres). Aquells que no han volgut seure on hi havia dos militants d'Herri Batasuna, han quedat ben retratats: s'han sumat a tots quants troben odiosos els crims d'ETA i obliden els de Franco. Generalment, miracle de la transició, podem fer com si no recordàssim que el franquisme, com ETA, té víctimes i té amics. Però, per a desgràcia dels demòcrates reciclats, resulta que a Lluís Companys no el va matar un llamp, sinó que va ser recordat a Irun, el passat 29 d'agost, perquè allà, tal dia com aquest de l'any 1940, quan ja s'havia acabat la guerra d'Espanya, la Gestapo el va lliurar als militars franquistes que l'havien d'afusellar a Barcelona. Per això, mentre el PP no condemni la violència franquista estarà, en el millor dels casos, a la mateixa alçada d'aquells que no condemnen la violència etarra. I per això mateix l'homenatge a Lluís Companys era una bona ocasió per refrescar la memòria, admetre la covarda comoditat del pacte de la transició o, almenys, no exhibir un fals pudor davant l'avinentesa d'haver de seure prop d'un amic dels etarres. Ens hem abaixat massa vegades els calçons per presumir ara, justament ara, de coherència. Hi ha massa constància fotogràfica de les visites al prostíbul de l'amnèsia selectiva per començar a fer-se l'innocent precisament davant la memòria de Lluís Companys, un mort incòmode que molts voldrien rematar.