Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas29/08/00 0:00

Dimarts, 22. L'absència és com una amputació, executada cruelment, a la qual el cos s'avesa. Massa sovint, però, ens dol el membre que ens manca. Com ens pot doldre el braç que ja no tenim? Només ignorant els límits reals de la nostra capacitat de resistència ens és permès ultrapassar-los. Dimecres, 23. Aquest és un país bell, però brut. O, tal vegada, fóra més precís dir que aquesta és una terra neta, habitada per persones brutes, gent a la qual no els és estranya la convivència amb la brutor. De fet, i sense que això serveixi d'atenuant, són encara propers els temps que la bístia i el porc habitaven la mateixa casa. La soll i la païssa eren al cul del corral, ran de la bassa i l'escusat, tot plegat un conjunt de fetideses domèstiques que el nariu ignorava. Quan era nin, molts d'homes majors pixaven a les cantonades poc il·luminades del poble i, a les llars, els fems orgànics es tiraven als animals, els inorgànics no eren d'ús corrent i els diaris es tallaven en rectangles d'una mida adient i s'empraven al lloc comú. Tot i les mancances, entre les quals l'aigua corrent i el clavegueram, aleshores hi havia, dins la brutor, una certa netedat i la higiene, pública i individual, era encara en un estadi primitiu del procés. Ara, malgrat els avanços en educació i les campanyes de conscienciació, la brutícia ens ha envaït. Vegem alguns, pocs, exemples, que il·lustren el comportament incivilitzat d'algunes persones.

Heu d'observar els llocs d'esbarjo, ja sigui ran de mar o a la muntanya, on les famílies van a passar el dia amb la taula i les cadires plegadisses, la gelera portàtil amb el meló, la síndria i les begudes en recipients de llauna o de vidre. Els més bruts deixen, senzilament, proves escampades de la seva presència. Els brutets recullen amb cura les deixalles, les posen dins una bossa de fems i la deixen just devora una mata o la soca d'un pi, ignorant que el femater no passa per la garriga i, al cap d'uns dies, el contingut ha vessat i s'ha espargit, embrutant el trispol. També és cert que n'hi ha que la s'enduen a tirar en un contenidor, però no gaires. Un altre cas ben comú. Tot i que, normalment, els ajuntaments dels pobles posen a disposició dels ciutadans un servei concertat de recollida d'estris i que, només avisant amb antelació, passen a recollir-los, són molts els qui quan tenen un electrodomèstic inservible, com és ara un televisor en blanc i negre, una rentadora que ja ha fet la lleixivada, un frigorífic que encalenteix, una bicicleta amb la qual només és pot fer una beneitura o qualsevol altre aparell inusable, en comptes de dur-lo al punt verd o avisar el servei de recollida domiciliària, quan fa fosquet el carreguen al cotxe i, ufanosos, inauguren un abocador il·legal col·locant la primera andròmina, un exemple que seguiran anònims embrutadors del paisatge. Un cas curiós, si més no, és el del conductor que s'adona que du el cendrer ple de burilles. Minora la velocitat, atura el cotxe ran de la voravia, obr sigilosament la porta, treu la mà i el buida deixant un caramullet de llosques com una cagaradeta. Els exemples podrien seguir amb la porqueria que s'acaramulla a les cunetes de les carreteres; la brutícia que llancen per la borda els navegants, de la qual una part s'enfonsa i la que sura la treu el temporal a la marina; els caramulls d'enderrocs que els manobres s'apressen a amagar darrera les parets amitgeres quan les obres limiten amb solars sense construir; etcètera, etcètera. Hem de reconèixer que, per tal d'evitar sorpreses desagradables, sobretot als visitants que arriben en avió, les autoritats han espargit, en el tram que separa l'aeroport de Ciutat, una pestilència ambiental ben encertada.