Hi ha molta gent que despotrica contra els funcionaris com si tenguessin tota la culpa que les coses del país no rutllin, com diuen per Barcelona. Sens dubte tenen part de culpa, però no tota. A més, de funcionaris, com de tot en aquest món, n'hi ha de moltes castes. En els primers temps del Consell Insular, el president Jeroni Albertí es trobava sovint amb les objeccions del secretari que li impedien tirar endavant les modificacions de funcionament de la institució que volia fer. Fins que un dia li va dir: «Jo el tenc a vostè aquí perquè me resolgui problemes, no perquè me'n creï!». A l'altre extrem hi ha els que, com molts de cancellers de Consulat que he conegut, diuen, amb referència al cònsol: «Aquest, d'aquí dos o tres anys no hi serà, i jo seguiré aquí fins Déu sap quan!». Per tant, fan i desfan al seu gust i manegen el Consulat com si els màxims responsables fossin ells. Entre aquests dos extrems hi ha tots els matisos que vulgueu, però en general predominen els que estan darrere la roca i van pel camí més segur. Sense crear problemes als polítics si pot esser, però sobretot sense crear-se'n a ells mateixos: Per si de cas, diré que no es pot fer, i si el polític s'hi vol arriscar, seva serà la responsabilitat. Supòs que d'aquí ve la famosa frase que clou els informes jurídics: «Este es el parecer del funcionario que suscribe. No obstante, V.E. con su superior criterio decidirá». Una bajanada monumental, perquè si els polítics tenguessin un «superior criterio» que els permetés passar per damunt de les consideracions que fan els tècnics, quina falta els farien els assessors de tota mena que necessiten per a la seva tasca? Sembla que el criteri del polític hauria d'esser: Com que no sé del cert si això que jo consider bo i necessari és possible o no, que em facin un informe en el qual em documentin de forma fefaent si ho és o no ho és. El perill rau en què cada vegada més els polítics (i aquí resideix la seva importantíssima part de culpa) tenen la tendència de dir al funcionari: Vull fer tal cosa; per tant, me faci un informe que digui que és possible. I així succeeix que els informes tècnics o jurídics diuen blanc o negre segons el color del Govern que els ho ha demanat. Si no és així, no m'explic què ha passat amb la titularitat de la plaça de Jornets. El govern municipal anterior, del PP, va permetre al propietari de la finca que barràs el pas per la plaça posant uns pilons i una cadena. Davant les protestes dels veïns, va demanar un informe al CIM, ja governat pel Pacte de Progrés, i un al Govern, encara del PP. I, o miracle!, segons l'informe del CIM la plaça era de titularitat pública, i segons el del Govern, era de propietat privada. Ara, com que les protestes continuaven, el nou batle, també del PP, ha demanat un informe a la Universitat, que ha documentat amb pèls i senyals que la plaça és de titularitat pública. Amb la qual cosa es torna a plantejar, més punyent que mai, la pregunta anterior: Si a l'hora de la veritat s'ha de demanar informe a un organisme extern, de què serveixen tots els juristes i assessors dels polítics? Consti que no esper que ningú m'hi doni una resposta.