Les paraules de Joan Huguet queixant-se de la poca eficàcia del PP balear en l'oposició són les primeres crítiques públiques que rep Jaume Matas dels seus per voler ser a missa i a processó. Però les potades sordes ja feia temps que es deixaven sentir. A Matas no li discutiren que partís a Madrid, ans el contrari, ho celebraren. A Matas, el que li discuteixen, és el pes específic de la gent que ha posat al capdavant del partit. No és gent pensada per assumir un lideratge, sinó més aviat per bloquejar-lo. La major part dels líders del PP illenc són de l'opinió que fa falta un primera espasa amb criteri i autoritat per no condemnar el partit a tres anys d'oposició i una progressiva pèrdua de protagonisme públic. Aquesta renúncia a ser alternativa de govern ha causat un cert desànim en aquells que, sense deixar de ser lleials, se senten preparats i tenen ambicions. Entre aquests hi ha els relleus naturals de Matas al Parlament, Joan Flaquer, i al partit, Jaume Font. O Pere Rotger. I la mateixa Catalina Cirer, l'única dirigent dels populars que inquieta de veritat el Pacte de Progrés. Però en el lloc de Matas hi ha González Ortea i Josep Juan Cardona. I el secretari general és un autèntic desconegut, Jaume Ribas. Curiosament, tots ells tenen la mateixa característica: els manca carisma. Al PP balear saben que no tenen cap possibilitat de pactar amb UM, que la lleialtat es mesura per l'obediència cega a Madrid, que les iniciatives personals poden despertar gelosies, i que l'afany renovador de Matas acabarà tallant caps per incorporar joves incondicionals. En aquesta situació, compensa rompre's les banyes durant tres anys en el Parlament o en el Consell? El desànim acabarà produint l'anquilosament, que favorirà l'erosió interna i consolidarà els lligams que han fet possible el Pacte. Això, que era el que cercava Unió Mallorquina, comença a passar a hores d'ara.
Jaume Matas aspira a mantenir la il·lusió i disciplina de la tropa amb la seva feina i sacrifici, és a dir, amb intenses visites de cap de setmana i discutint de dessaladores i del que faci falta amb el president Antich. Però fan falta més coses. La primera, potser, és la confiança.
Joan Huguet ha estat una gota que ha vessat, i no tendria més importància si no fos que l'aigua s'està encalentint i que tres anys per endavant són molts d'anys.
