Esports de risc

No cal pujar-hi, a una grua rovellada, per experimentar sensacions de vertigen. Fer una hipoteca, per exemple. N'hi va haver un que es va embarcar en una d'aquestes i la cara de pomes agres se li ha eternitzat. L'amargat, li diuen. Compta les hores de feina de cada dia: sis per al banc, dues per a mi. Cómodos plazos. Surt els diumenges a passejar amb la dona, i flastoma cada vegada que veu un xiringuito de l'ONCE, com si digués una jaculatòria. I la mala llet que experimenta els dies primers de cada mes és comparable, sens dubte, a l'èxtasi de la caiguda.

La hipoteca és un esport de risc doble, perquè a més suposa que has de comprar una casa. També pots fer una hipoteca sense casa, però normalment els bancs en volen una per poder-se-la quedar el 2002, que és quan diuen que vendran les vaques magres i tots haurem de vendre la casa i la hipoteca als alemanys, pobrets, que en lloc de pagar en marcs ja pagaran en euros "perdona, Gerhard, ja sé que això no farà gaire per la integració, però què li hem de fer, si sou els rics d'Europa?

Si la compres feta tens molta de via recorreguda, però si te la fa un constructor, te'n fan de bones. Els mestres d'obres tenen l'estranya habilitat de no ser mai en el teu edifici. Sempre tenen una altra obra o acaben de partir perquè els han telefonat al mòbil, i és per això que sempre el duen sense bateria, el mòbil. En aquests casos, no cal desesperar-se. Fas de Mike Hammer: vas al bar. I allà sempre hi ha tres o quatre mestres d'obres, amb tres o quatre sol y sombras, recordant-se dels clients del constructor, entre els quals t'hi pots comptar. El nus a l'estómac és comparable a la suma de la caiguda lliure i la Guàrdia Civil elevat als mesos que fa que et varen prometre la casa. I cerques una grua...