Dimarts, 15.- Dos adults i quatre infants, probablement fills seus, d'edats entre els tres i els cinc anys, construeixen, proveïts de pales, poalets i rampins, un castell d'arena a la platja. Mentre s'afanyen a aplanar les minses dunes del terreny, esporgar les algues i amidar els fonaments de les murades, i l'obra és encara un projecte comú l'objectiu prioritari del qual és entretenir la mainada, tot és col·laboració en la distribució de les feines. Tant és així que, mentre els grans dirigeixen la colla de petits manobres, els menuts traginen poals de plàstic plens d'arena, pugen murs, adoben esllavissades, cerquen ornaments per embellir les façanes.

A poc a poc, però, els grandolassos es fan amb el control de l'empresa, aparten els al·lots del joc de la fortificació que, d'aquesta manera, es converteixen en espectadors, contra la seva voluntat, dels treballs paterns, els quals, ara, engrandeixen l'obra multiplicant el perímetre defensiu, afegint torres i merlets, retallant amb cura els perfils dentats de les parets, ampliant el fossat, omplint inútilment d'aigua del mar l'excavació que circueix la fortalesa.

Quan han tengut l'edifici bastit, un alcàsser que, tot i la fragilitat dels materials usats, semblava indestructible, preparat per repel·lir els atacs de l'enemic, i mentre els dos pares s'embadalien davant la destresa i perfecció de la seva obra, el més petit dels observadors, un nin rosset no més alt que la torre més baixa, s'ha acostat sigilosament al castell i, recolzat per la cridòria dels altres tres, s'hi ha llançat a sobre de cap, fent servir els braços d'ariet, rebolcant-s'hi fins que l'edifici ha esdevingut el que era abans: arena informe. Ha mirat, desafiant, els adults i, consumada la venjança, ha corregut cap a les ones de l'embatol.

Dimecres, 16.- He pogut observar que hi ha moltes persones, entre les quals caldria incloure les que es dediquen a la política, que prefereixen la legalitat a la justícia. Aquest fet no ens hauria de sorprendre gaire, atesa la possibilitat que tenen d'actuar "en el sentit de modificar, manipular o anul·lar" sobre la legislació, contràriament, tenen escassa capacitat objectiva de tòrcer la justícia. I no em referesc, òbviament, a la justícia que es desprèn de la legislació, sinó a aquella que té a veure amb el que està bé i amb el que està malament.

Dijous, 17.- Avui m'han plantejat una qüestió força interessant i sobre la qual, ho he de confessar, no tenc una resposta definitiva. El quòdlibet és determinar fins a quin punt podem modificar la realitat o som, senzillament, ostatges del fatalisme i les nostres accions són inútils i, per tant, ens hem de resignar. La pregunta es referia, lògicament, a la realitat més propera i abastable, aquella que ens afecta més directament i sobre la qual podem exercir la nostra intervenció. I sobre això m'agradaria vessar algunes reflexions. Crec que només pel fet d'existir la modific, la realitat. Si jo no hi fos, perquè no hagués nascut o ja hagués mort, la realitat seria una altra que, no per ignorada, deixaria de ser diferent. Així, doncs, crec que les persones, individualment i col·lectiva, intervenen inexorablement sobre la realitat i són responsables de les seves modificacions. En un sentit més concret, crec que una gran part de la realitat que m'afecta és susceptible de ser modificada, per acció o per omissió. Cada una de les meves decisions modifica la realitat. Sovint sent a dir, davant una situació delicada o enutjosa, que no podem canviar la realitat, quan només es posa de manifest que el canvi no afavorirà qui fa tal asseveració o que, senzillament, els problemes que se'n deriven són superiors als avantatges, però res no impedeix, objectivament, modificar la realitat. En el meu cas, si no cregués que, d'alguna manera, puc modificar la realitat per a millorar-la, no només no escriuria, ni faria feina, sinó que, probablement, no viuria.