Dimarts, 15.- Dos adults i quatre infants, probablement fills
seus, d'edats entre els tres i els cinc anys, construeixen,
proveïts de pales, poalets i rampins, un castell d'arena a la
platja. Mentre s'afanyen a aplanar les minses dunes del terreny,
esporgar les algues i amidar els fonaments de les murades, i l'obra
és encara un projecte comú l'objectiu prioritari del qual és
entretenir la mainada, tot és col·laboració en la distribució de
les feines. Tant és així que, mentre els grans dirigeixen la colla
de petits manobres, els menuts traginen poals de plàstic plens
d'arena, pugen murs, adoben esllavissades, cerquen ornaments per
embellir les façanes.
A poc a poc, però, els grandolassos es fan amb el control de
l'empresa, aparten els al·lots del joc de la fortificació que,
d'aquesta manera, es converteixen en espectadors, contra la seva
voluntat, dels treballs paterns, els quals, ara, engrandeixen
l'obra multiplicant el perímetre defensiu, afegint torres i
merlets, retallant amb cura els perfils dentats de les parets,
ampliant el fossat, omplint inútilment d'aigua del mar l'excavació
que circueix la fortalesa.
Quan han tengut l'edifici bastit, un alcàsser que, tot i la
fragilitat dels materials usats, semblava indestructible, preparat
per repel·lir els atacs de l'enemic, i mentre els dos pares
s'embadalien davant la destresa i perfecció de la seva obra, el més
petit dels observadors, un nin rosset no més alt que la torre més
baixa, s'ha acostat sigilosament al castell i, recolzat per la
cridòria dels altres tres, s'hi ha llançat a sobre de cap, fent
servir els braços d'ariet, rebolcant-s'hi fins que l'edifici ha
esdevingut el que era abans: arena informe. Ha mirat, desafiant,
els adults i, consumada la venjança, ha corregut cap a les ones de
l'embatol.
Dimecres, 16.- He pogut observar que hi ha moltes persones,
entre les quals caldria incloure les que es dediquen a la política,
que prefereixen la legalitat a la justícia. Aquest fet no ens
hauria de sorprendre gaire, atesa la possibilitat que tenen
d'actuar "en el sentit de modificar, manipular o anul·lar" sobre la
legislació, contràriament, tenen escassa capacitat objectiva de
tòrcer la justícia. I no em referesc, òbviament, a la justícia que
es desprèn de la legislació, sinó a aquella que té a veure amb el
que està bé i amb el que està malament.
Dijous, 17.- Avui m'han plantejat una qüestió força interessant
i sobre la qual, ho he de confessar, no tenc una resposta
definitiva. El quòdlibet és determinar fins a quin punt podem
modificar la realitat o som, senzillament, ostatges del fatalisme i
les nostres accions són inútils i, per tant, ens hem de resignar.
La pregunta es referia, lògicament, a la realitat més propera i
abastable, aquella que ens afecta més directament i sobre la qual
podem exercir la nostra intervenció. I sobre això m'agradaria
vessar algunes reflexions. Crec que només pel fet d'existir la
modific, la realitat. Si jo no hi fos, perquè no hagués nascut o ja
hagués mort, la realitat seria una altra que, no per ignorada,
deixaria de ser diferent. Així, doncs, crec que les persones,
individualment i col·lectiva, intervenen inexorablement sobre la
realitat i són responsables de les seves modificacions. En un
sentit més concret, crec que una gran part de la realitat que
m'afecta és susceptible de ser modificada, per acció o per omissió.
Cada una de les meves decisions modifica la realitat. Sovint sent a
dir, davant una situació delicada o enutjosa, que no podem canviar
la realitat, quan només es posa de manifest que el canvi no
afavorirà qui fa tal asseveració o que, senzillament, els problemes
que se'n deriven són superiors als avantatges, però res no
impedeix, objectivament, modificar la realitat. En el meu cas, si
no cregués que, d'alguna manera, puc modificar la realitat per a
millorar-la, no només no escriuria, ni faria feina, sinó que,
probablement, no viuria.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.