No puc evitar sentir un cert desassossec quan record unes imatges que vaig veure a la televisió i que al seu torn mostraven unes imatges ofertes pels noticiers serbis durant la darrera guerra entre l'exèrcit de Milosevic i el de Clinton i l'OTAN, en les quals es podia veure l'efígie del màxim mandatari estadounidenc amb un bigotet estil Hitler i en les quals es comparava l'ofensiva militar de l'Aliança Atlàntica, amb les campanyes militars desenvolupades per l'exèrcit de l'Alemanya nazi. La manipulació de la informació arribava al punt extrem de la modificació, sense cap mania, de la imatge de Clinton i altres protagonistes de la informació.
Allò que m'ha fet retornar al pensament aquelles imatges ha estat que em sembla que alguns mitjans de comunicació espanyols, estan, aquests dies, fregant el cas serbi. I aquest pensament, mesclat amb el fet que som en ple mes d'agost, un mes habitualment pobre en fets que es solen considerar noticiables, m'ha duit a intentar escriure un seguit de qüestions que em ronden pel cap des de fa temps i que tenen a veure amb els mitjans de comunicació.
La primera qüestió no és nova, però em sembla que quan parlam de mitjans de comunicació, mai no és de més repetir-la i és que tots els mitjans de comunicació tenen amos i que de la mateixa manera que totes les persones que hi escrivim procuram no oblidar-ho mai, també és absolutament recomanable que els clients (usuaris?) ho tenguin sempre present. I juntament amb aquesta qüestió gairebé prèvia, no ens podem estar de significar-ne una altra de tan evident i sobada com la precedent, però igualment necessària de tenir-la en compte sempre. Cap mitjà ni persona no som totalment objectius, no només quan contam les coses, sinó com s'ha dit en reiterades ocasions, quan triam les que contam i les que no.
Una vegada escrites les, tanmateix necessàries, obvietats esmentades, m'agradaria proposar al pacient i a aquestes alçades d'article ja improbable lector o lectora, una sèrie de reflexions sobre els mitjans de comunicació, centrades sobretot en els mitjans escrits, que són els que millor conec i els que més m'apassionen, car tenen una virtut que els manca a la resta: l'horari l'estableix un mateix, és a dir que pots començar i acabar de llegir el diari quan et dóna la gana sense estar subjecte a una programació prèvia i que allò escrit sempre queda i és «recuperable» en qualsevol moment.
Des de la meva òptica (i alhora única legitimitat) de lector voraç, crec que als periòdics del nostre temps els falta, en general (i aquest que teniu a les vostres mans o a la pantalla de l'ordinador en seria, en certa mesura, una excepció) reflexions i anàlisis a llarg termini. Bé és cert que és un mal que afecta la resta d'àmbits de la vida i que és fruita dels temps accelerats que vivim, però també és cert que els mitjans escrits són els més apropiats per a aquests tipus de comunicació i que si no es fa en aquests no es farà enlloc. O dit d'una altra manera: una de les ofertes més competitives que pot oferir la premsa escrita és la de l'anàlisi més assossegada i reposada de l'actualitat, però també d'aquells temes que no són ben bé actualitat però són importants.
Pens també, que el periodisme actual dóna massa rellevància a la política institucional, i concretament a tot el vaivé de declaracions i contradeclaracions dels polítics i portaveus de torn i a les estèrils polèmiques fabricades als laboratoris dels gabinets de premsa, que si bé poden ser una manera fàcil d'omplir pàgines, crec que només serveixen per crear una espiral que allunya el periodisme del lector (i de l'oient o televident).
A Mallorca, per sort, aquest efecte-espiral no és molt accentuat, però, per exemple, crec que es pot afirmar que la premsa de Barcelona (no així la comarcal) ha perdut gairebé completament el contacte amb la societat que l'envolta i que ben poques vegades hi apareix reflectida. Pens que seria bo que la societat, en conjunt, amb la seva xarxa associativa, els seus conflictes i les seves celebracions, fos la vertadera protagonista dels mitjans.
La realitat informativa seria, sens dubte, més real.
