Un diamant és per a sempre, deia l'eslògan publicitari que incitava a un dels consums més tacats de sang que hi ha al món. Ara sembla que s'ha descobert que el comerç del diamant i la lluita pel control de les mines estan darrere de les més devastadores guerres d'Àfrica. El coneixement d'aquests fets feia anys que circulava, sobradament documentat, entre l'àmbit dels lectors de Le Monde diplomatique i altres publicacions de la mateixa corda. De cop, una portada del Newsweek i un informe del Banc Mundial (a qui al final haurem d'agrair la seva preocupació per eradicar la pobresa de la faç de la terra, com pomposament afirma que es proposa) han fet que la indústria mundial del diamant i els grans líders del planeta veiessin la llum. Ara tothom admet amb consternació que els diamants són el combustible que alimenta les guerres a Angola (on Savimbi, el líder d'Unita, pot continuar desafiant el govern gràcies al seu control sobre bona part d'aquest recurs), a la República Democràtica del Congo (l'ex-Zaire) o a Sierra Leone (on també el grup guerriller RUF basa la seva força en el control de diamants que comercialitza a través de Libèria). Les reaccions de les diferentes parts constitueixen, preses en conjunt, un monumental exercici d'hipocresia i cinisme.

Vegem, primer, l'informe del Banc Mundial. La tesi principal és que allò que alimenta els conflictes armats interns no és l'existència de condicions d'injustícia, desigualtat o opressió de minories, sinó la possibilitat que grups rebels accedeixin a fonts de finançament mitjançant el control de recursos. És un informe que diu part de la veritat però que es mou en una anàlisi de bons (els governs «legítims», que semblen exemples de democràcia i respecte cap als drets humans) i dolents (els rebels) i que no dedica ni una sola frase (heu llegit bé: ni una sola) a la responsabilitat que pugui tenir la indústria del diamant d'Holanda, els Estats Units i altres països en els conflictes. Aquesta indústria ha mostrat la seva preocupació en una reunió celebrada a Anvers, l'epicentre del comerç mundial de diamants, i ha anunciat mesures de control per evitar que el sector contribueixi a finançar les llunyanes guerres africanes. S'ha acordat establir un sistema internacional de certificació de l'origen de les pedres. Extraordinari: la mateixa indústria que fins ara s'aprofitava del preu més baix dels diamants de procedència il·legal reacciona, casualment, en el moment en què la informació sobre l'origen sagnant dels diamants comença a afectar les vendes. Una reacció ben característica, que si bé ens torna a il·lustrar sobre el cinisme del gran capital, ens dóna alguna esperança sobre el poder dels consumidors per modificar els hàbits de les indústries.

I ens queden els grans líders mundials, reunits no fa gaire a Okinawa (Japó) en la darrera cimera del G-7 + Rússia. Els totpoderosos del món varen dedicar una part del seu valuós temps a la qüestió i entre les quinze conclusions de l'encontre que varen llançar al món s'hi trobava la «preocupació per l'agudització de conflictes armats i crisis humanitàries causades pel tràfic il·legal de diamants». Fins i tot varen llançar la proposta de la celebració d'una conferència internacional sobre aquesta realitat, sota els auspicis de Nacions Unides. M'agradaria poder dir als primers mandataris del món que això no seria més que un rentat de cara si no anàs acompanyat d'altres conferències semblants sobre (per posar alguns exemples) la devastació causada per la indústria petroliera als pobles indígenes, el cost social de la carrera d'armaments de les potències nuclears o l'empobriment dels agricultors dels països del Sud a causa de la política de patents sobre la vida que fan les transnacionals de l'alimentació.