Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas08/08/00 0:00

Dilluns, 31. Assistim, amb perplexitat, al triomf definitu de la mediocritat i de la superficialitat en les relacions humanes i socials. La banalitat ha esdevingut virtut i, fins i tot, ha atenallat la jugular de la creació. Qualsevol idiota, "dit del qui pateix un estat de dèficit d'intel·ligència que el fa posseïdor d'una edat mental que no sobrepassa els tres anys", disposat a despullar públicament la seva patètica i vàcua intimitat, s'ha convertit, per obra d'un estrany agermanament de múltiples subnormalitats, en personatge popular, model de culte, admiració i tertúlia. Si la realitat no ho confirmàs de forma fefaent i contundent, semblaria quasi imposible, estadísticament, una tal concentració d'estupidesa en un mateix territoria. Dimarts, 1. La meva ignorància abasta la plenitud. Entelat l'enteniment, ja no puc discernir els lladres dels qui roben, car resulta que la justícia s'acarnissa en un desgraciat que roba un cuixot per poder injectar-se una substància de la qual és esclau i que el seu cos malalt exigeix sota trastorn i, en canvi, un home, a qui el mateix president del govern central posa al capdavant de l'empresa més gran de l'estat, s'endú milers de milions sota sospita de practicar actes delicitus i, això no obstant, gaudeix de la protecció i la immunitat que li proporcionen les institucions que, en comptes d'embenar-se els ulls, haurien de vigilar eprquè les injustícies fossin castigades. De cada dia sent més admiració per aquells que s'exposen per delinquir i sent més repugnància per aquells que, impunement, roben a tots els ciutadans i, a sobre, conserven el botí intacte sense patir una resquillada.

Dimecres, 2. En un sopar d'amics, una amiga ha amollat una sentència entre metafòrica i hiperbòlica: «M'agradaria acabar amb aquells que tenen poder i en fan un mal ús». El seu veínat de taula més proper li ha respost amb rapidesa: «Així, doncs, hauries d'acabar amb tots aquells que tenen poder». Dijous, 3. Llegesc, en unes declaracions del ministre de Defensa, que «valores como la pátria, la disciplina i el sacrificio tienen una dimensión espiritual importante». Que fort! com diuen ara. Aquest home hauria de ser alferes provisional. Fent una anàlisi del fragment de la seva proclama, podria concedir que el sacrifici pot tenir una certa dimensió espiritual, car significa la donació, renúncia o immolació que l'home fa a la divinitat, però no a l'estat. En el catolicisme, a la celebració de la missa se l'anomena sacrifici incruent o sant sacrifici. En un sentit religiós, doncs, podríem consider el sacrifici en una dimensió espiritiual, tot i que, a la vida real, els sacrificis tenen més de privació involuntària que d'oferiment. Pel que fa a la pàtria, diria que té una dimensió emotiva, sentimental o vital que es concreta en els límits físics de l'espai que habitam, però mai no n'he tengut una percepció mística. Si a això afegim que l'exèrcit sotmet totes les pàtries a l'única pàtria del ministre, la dimensió esdevé militar. De cap manera puc acceptar, però, que la disciplina pugui tenir un dimensió espiritual, excepte, potser, que la disciplina anglesa tengui la capacitat de transportar la carn a una dimensió de plaer tan intens que es pugui confondre amb la dimensió espiritual. Divendres, 4. Avui m'he reconciliat amb la setmana. Quan semblava que el desencontre era definitiu, vet aquí que el divendres ha untat de bàlsam les ferides i ha apaivagat el neguit. Els dies tenen una estratègia ben estranya. Mentre alguns et sotmeten a la inclemència del seu pes, altres es fan falaguers, àdhuc generosos.