Aquests dies és visitable l'exposició de Gerard Matas, a la Llonja, darrera de la sèrie «Trajectòries». S'ho paga insistir: «aquests dies», perquè, acostumats a una durada que sol superar el mes, aquestes exposicions de la Llonja, vint-i-tres dies, passen com una exhalació. I és una llàstima perquè el conjunt de sis mostres a la Llonja ha constituït tot un exercici de rigor i de normalitat. Tampoc no s'ha d'elogiar el Govern, la Conselleria del ram, perquè ha fet una cosa amb cap i peus, però sí que és digne de menció que en aquest país s'hagi fet una cosa amb cap i peus. No és el mateix fer exposicions, que pot tenir tant de mèrit com qualsevol altra cosa, que elaborar un programa coherent d'exposicions. I la programació de Cultura, en aquest sentit, ha estat normal i, per això mateix, una mica insòlita. Bé, fa un parell de dies totes les persones que han intervengut en aquesta tanda varen rebre l'agraïment del conseller Damià Ponç, i, vulgues que no, allò, xerres amb un i altre i sorgeixen punts d'acord amb més o menys persones. Amb el que n'hi va haver més, d'acord, crec, és en la valentia dels que ara governen a la Conselleria per un fet que, ben mirat, tampoc no hauria de ser res de l'altre món: la manca de complexos d'aquests governants. Aquí ens movem entre el xovinisme goranenc del des Güell a Lluc a peu a la mansuetud inoperant del no podem anar enlloc. Trobar el punt de lo raonable no és fàcil, perquè els dos extrems referits tenen molt de predicament. Idò bé, que uns governants el sàpiguen trobar, repetim-ho, sense ser res de l'altre món, també és una mica insòlit. Què pagaríem tots els palmesans, per exemple, perquè totes les accions de l'equip de govern municipal fossin normals... Els governants de la Conselleria es posaren en el seu lloc, perquè tenen idees clares respecte d'unes quantes coses, entre elles la vàlua d'un bon grup d'artistes locals "qui no és local no és d'enlloc" arribats a la cinquantena, l'obra dels quals convenia revisar. Per fer-ho, és necessari no tenir complexos provincians, és menester tenir un bon coneixement de la història de la cultura del país i saber què hi encaixa i la projecta cap al futur. Bé, en realitat només fa falta saber: així és com es dilueixen els complexos. Però deixau-m'ho repetir: és insòlit: tant com fer una bona truita de patates. O més.