Dimarts, 25. Seguint instruccions dels seus superiors jeràrquics, de la Delegació del Govern central o directament del comissari que dirigeix el Ministeri de l'Interior, la Policia Nacional fou, diumenge dia 23, el braç executor d'un simulacre repressor envers una vintena de joves independentistes mallorquins. No tenc, per aquesta acció pròpia dels temps de la més profunda foscor, cap explicació que justifiqui una actitud que atempta, frontalment, contra la llibertat de pensament, excepte, potser, la dèria del Govern central envers els nacionalismes i l'obsessió d'ajustar la realitat a la història, ja que la història no s'ajusta a la realitat. I, tanmateix, no ens hauria de sobtar la tossudesa d'aquells que obeeixen ordres i que, sota les ordres, amaguen i justifiquen qualsevol acció.

To i que crec que és absolutament lícit mantenir o manifestar la voluntat o el desig d'independitzar-se d'un estat que ens parasita i anorrea, vull posar sobre el paper tres raons, o tres reflexions que, en la meva opinió, fan inútils els esforços d'aquest afany. La primera és que la immensa majoria dels mallorquins, i dels illencs, no desitgen la independència. Avesats a viure sotmesos o tutelats, patim una estranya atròfia que no ens permet avançar en el pensament d'alliberar-nos. Després de tantes generacions de viure vinclats, és normal que patim disfunció a les articulacions per redreçar-nos. Sigui com sigui, la realitat és obstinada i el poble mallorquí no vol la independència. Voler imposar-la no ens allunyaria gaire dels nostres adversaris. La segona és conseqüència de la primera. Una actitud extrema en aquest sentit només obté el resultat d'allunyar els ciutadans que podrien acceptar reivindicacions més assenyades i realistes. Hom defuig els radicalismes. La tercera, finalment, té a veure amb el sentit comú de protecció i amb el sentit històric. Està molt bé, fins i tot és admirable, donar testimoniatge de les nostres conviccions, però mai no s'ha aconseguit la independència amb manifestacions pacífiques, ans al contrari. Només a través de la violència, sempre en grau major que la que apliquen els colonitzadors, es pot obtenir la independència. Però això significa entrar en un terreny molt perillós que, finalment, ens duria a lamentar les destrosses d'una guerra perduda. Aquest problema no té solució i aquestes joves, que al moll s'endugueren un ensurt del poder, hauran d'aprendre, com molts de nosaltres, a conviure amb la contradicció: ser independentistes amb el cor i utilitzar la resta del cos, sobretot el cap, a fer per aquest país tot allò que pugui equilibrar la desigual situació que patim.

Dimecres, 26. Ahir, per raons que ara no vénen al cas, vaig haver de recórrer diverses seccions de l'Audiència Provincial de Barcelona, ubicada en un magnífic edifici civil del passeig Lluís Companys i de la qual n'és president, crec, un mallorquí de prestigi en els àmbits jurídics. M'he d'avançar a dir que el tracte fou molt correcte, però també he d'afegir que no vaig aconseguir que cap dels funcionaris als quals me vaig dirigir me xerràs en català. Cap d'ells no coneixia l'idioma del país on viuen i treballen. Sé que tenc tendència al pessimisme, però m'heu de permetre constatar una evidència: estam ben fotuts. Hi ha llengües vives, llengües mortes i llengües en període de transició, o sigui llengües agòniques, com per exemple la nostra.

Dijous, 27. Hi ha propostes de destacats dirigents polítics en el sentit d'avançar cap a la constitució d'un Estat federal, la qual cosa em sembla una passa important en l'acceptació de la pluralitat nacional de l'Estat. En cas de prosperar aquest projecte, l'única cosa que em desconcerta és que Espanya es convertiria en una monarquia federal i ignor si ambdós termes són compatibles en un mateix enunciat.