Dimarts, 25. Seguint instruccions dels seus superiors
jeràrquics, de la Delegació del Govern central o directament del
comissari que dirigeix el Ministeri de l'Interior, la Policia
Nacional fou, diumenge dia 23, el braç executor d'un simulacre
repressor envers una vintena de joves independentistes mallorquins.
No tenc, per aquesta acció pròpia dels temps de la més profunda
foscor, cap explicació que justifiqui una actitud que atempta,
frontalment, contra la llibertat de pensament, excepte, potser, la
dèria del Govern central envers els nacionalismes i l'obsessió
d'ajustar la realitat a la història, ja que la història no s'ajusta
a la realitat. I, tanmateix, no ens hauria de sobtar la tossudesa
d'aquells que obeeixen ordres i que, sota les ordres, amaguen i
justifiquen qualsevol acció.
To i que crec que és absolutament lícit mantenir o manifestar la
voluntat o el desig d'independitzar-se d'un estat que ens parasita
i anorrea, vull posar sobre el paper tres raons, o tres reflexions
que, en la meva opinió, fan inútils els esforços d'aquest afany. La
primera és que la immensa majoria dels mallorquins, i dels illencs,
no desitgen la independència. Avesats a viure sotmesos o tutelats,
patim una estranya atròfia que no ens permet avançar en el
pensament d'alliberar-nos. Després de tantes generacions de viure
vinclats, és normal que patim disfunció a les articulacions per
redreçar-nos. Sigui com sigui, la realitat és obstinada i el poble
mallorquí no vol la independència. Voler imposar-la no ens
allunyaria gaire dels nostres adversaris. La segona és conseqüència
de la primera. Una actitud extrema en aquest sentit només obté el
resultat d'allunyar els ciutadans que podrien acceptar
reivindicacions més assenyades i realistes. Hom defuig els
radicalismes. La tercera, finalment, té a veure amb el sentit comú
de protecció i amb el sentit històric. Està molt bé, fins i tot és
admirable, donar testimoniatge de les nostres conviccions, però mai
no s'ha aconseguit la independència amb manifestacions pacífiques,
ans al contrari. Només a través de la violència, sempre en grau
major que la que apliquen els colonitzadors, es pot obtenir la
independència. Però això significa entrar en un terreny molt
perillós que, finalment, ens duria a lamentar les destrosses d'una
guerra perduda. Aquest problema no té solució i aquestes joves, que
al moll s'endugueren un ensurt del poder, hauran d'aprendre, com
molts de nosaltres, a conviure amb la contradicció: ser
independentistes amb el cor i utilitzar la resta del cos, sobretot
el cap, a fer per aquest país tot allò que pugui equilibrar la
desigual situació que patim.
Dimecres, 26. Ahir, per raons que ara no vénen al cas, vaig
haver de recórrer diverses seccions de l'Audiència Provincial de
Barcelona, ubicada en un magnífic edifici civil del passeig Lluís
Companys i de la qual n'és president, crec, un mallorquí de
prestigi en els àmbits jurídics. M'he d'avançar a dir que el tracte
fou molt correcte, però també he d'afegir que no vaig aconseguir
que cap dels funcionaris als quals me vaig dirigir me xerràs en
català. Cap d'ells no coneixia l'idioma del país on viuen i
treballen. Sé que tenc tendència al pessimisme, però m'heu de
permetre constatar una evidència: estam ben fotuts. Hi ha llengües
vives, llengües mortes i llengües en període de transició, o sigui
llengües agòniques, com per exemple la nostra.
Dijous, 27. Hi ha propostes de destacats dirigents polítics en
el sentit d'avançar cap a la constitució d'un Estat federal, la
qual cosa em sembla una passa important en l'acceptació de la
pluralitat nacional de l'Estat. En cas de prosperar aquest
projecte, l'única cosa que em desconcerta és que Espanya es
convertiria en una monarquia federal i ignor si ambdós termes són
compatibles en un mateix enunciat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.