Les raons del temps

Es podria parlar d'una espècie de norma no escrita que proclama l'arribada inflexible, tard o d'hora, de la reparació, de les tornes pels mals causats, de la coneixença acurada, furtada fins aleshores, de les històries petites o grosses. Alguns exemples confirmaran que restablir la memòria condigna de cada cosa i guarir els greuges és quelcom que finalment es fa present.

Per començar, posem per cas Salvador Allende. Encara és fresc el record del president xilè apressat per aconseguir unes condicions de vida dignes i socialment justes per als seus conciutadans. Però, la mà sinistra de Pinochet, el covard i traïdor cap de l'exèrcit en qui Allende confiava, acabà amb la seva vida, amb la de molts dels adherents i, ensems, estroncà les il·lusions i esperances de tot un poble, de tota una generació. Gairebé trenta anys més tard, Pinochet, inflat just fins ahir d'una supèrbia tan colpidora, es veu "el veiem" en la ignomínia. Es veu "el veiem" acusat per alguns dels crims que deixà com a petja cruel. I tenim la certitud que, qualsevol que sigui el resultat final dels processos que són endegats contra seu, les víctimes i la humanitat sencera hauran guanyat, si més no, la batalla de la raó.

L'equilibri, no obstant això, quedava pendent d'assolir-se de forma completa: calia un símbol. Calia que en el pati central del Palacio de la Moneda, seu de la darrera resistència d'Allende, s'erigís un monument que honoràs la memòria nítida de qui, allà mateix, lliurà la vida en defensa d'uns ideals de validesa universal. I el monument ja hi és.

Un altre president, aquest de casa nostra, constitueix de ben segur un dels casos més paradigmàtics de persona insubornable, de fidelitat a les pròpies conviccions i d'estima incondicional a la terra: Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya d'abril del 31 fins a la seva mort, el desembre del 33. Militar de professió, abandonà una carrera de futur lluït per no voler signar manifestos de contingut anticatalanista. Tenia una consideració pregona per l'acompliment d'allò que entenia que eren les seves obligacions i una capacitat il·limitada de renúncia a privilegis i beneficis personals.

S'esdevingué que l'any 26 Macià fou detingut a Prats de Molló, França, quan es disposava a entrar al Principat amb un grup armat amb la finalitat de conspirar contra la dictadura de Primo de Rivera i aconseguir, alhora, la independència de Catalunya. Conduït a París i internat a la presó de la Santé, es trobà amb el director del centre, a qui Macià allargà la mà: «no dono la mà a un pres», fou la resposta. El context, com és obvi, no permetia cap rèplica.

No estava, però, tot escrit. I anys endavant, quan Macià ja era president de la Generalitat, havia de rebre la visita del director, el qual reconegué de bell antuvi, mirà de fit a fit i, sense dubtar-ho ni un segon, féu: «no dono la mà a un carceller».

In fine. De carcellers i de presos o, més aviat, de botxins i de víctimes parla El Diccionari Vermell, el magnífic nomenclàtor de Llorenç Capellà imprescindible per retrobar-nos cara a cara amb la història propera més sagnant, més vessada d'odi i d'irracionalitat. De front, doncs, amb la memòria dels fets, amb els noms i llinatges de les persones afusellades contra els murs dels cementiris de Manacor, de Porreres, de Palma... De nou, el temps. Ara, en forma de llibre que ret la pau als morts i els rescata de l'anonimat. Que fa, planerament, justícia; que conhorta els familiars que han restat durant dècades anihilats pel terror. Al cap i la fi, un homenatge a la raó mancat encara d'un segon volum que guardarà els responsables morals i materials de cadascuna de les víctimes. O dit d'una manera diferent: els autors d'aquella bogeria també tenen noms i llinatges.