El propassat dissabte, 15 de juliol, vaig llegir, atentament, la carta de na Sílvia Llauradó i, si vos he de dir la veritat, no em va sorprendre gens ni mica el comportament lingüístic que hi descriu: un mallorquí que renuncia, tot d'una que pot, a la seva llengua. De fet, pens que poc o gens té a veure la seva modalitat lingüística amb la reacció que hi descriu. Hi ha parlants mallorquins que fan això constantment; passen del català al castellà amb una facilitat que aborrona. I tant ho faran amb un catalanoparlant valencià com amb un de la seva pròpia modalitat, ja que arrosseguen unes inèrcies molt males de reconduir.
En una farmàcia de Mallorca on m'atengueren en mallorquí, es passaren ràpidament a l'espanyol en el moment que entrà un representant que, per l'accent, devia esser de Barcelona. A Mallorca, en més d'una ocasió, m'ha passat el mateix, tot i parlar la meva modalitat mallorquina, però hem de reconèixer que la situació és complexa. Si ens movem en determinats àmbits o en determinades zones, ens podem fer idees molt diferents de la llengua. Com veim la qüestió és força complicada. A Eivissa és la cosa més normal del món passar-se al castellà i de cada vegada es fa més difícil sentir eivissencs parlant en català. A més, es passen al castellà amb una velocitat de vertigen. En canvi, a Menorca s'ho senten bastant més, tot i que en una pastisseria de Maó el dependent passà al castellà quan em va veure dubtar uns segons entre un pastís i un altre.
Si alguns catalanoparlants de les illes es passen al castellà, és per un complex d'inferioritat brutal que els ve d'enrere. Cal tenir un poc de paciència amb aquesta gent i conèixer un poc el caràcter dels illencs. Tot i això, no justific en cap cas aquests comportaments que haurien de quedar a poc a poc arraconats.
