Necrològica

No és ben bé cert que no hi hagi ningú imprescindible. Una altra cosa és que la vida continuï i no s'aturi per ningú, però ja no serà la mateixa vida. En la mort d'en Pep Melià, fins i tot diria que el país ja no serà el mateix, perquè, més que un referent, és el referent, o almenys ho ha estat per a moltes persones. És una iniquitat parlar d'un mateix amb motiu de la mort d'un amic, de manera que em sent malament per preguntar-me com hauria estat la meva vida sense en Pep "sense els seus llibres, els seus articles, les seves observacions, la seva amistat, la seva dignitat, el seu exemple. Quan pens en la meva vida, la veig intermitentment il·luminada per la seva: obrint-me accessos al coneixement, a la reflexió, a la crítica. Un dia el vaig interrogar sobre la capacitat política d'una personalitat de l'Estat que ara no fa al cas, i em va dir que, efectivament, el personatge en qüestió no era amo d'una intel·ligència notable, «però quan d'al·lots noltros volíem parlar de política, no teníem altre interlocutor que es delegat local des Frente de Juventudes; i si volíem parlar de religió, en parlàvem amb so vicari. Ell en poria parlar amb en Churchill i en Pius XII. Vulguis o no, qualque cosa queda». La meva esperança és que algun dia pugui pensar de mi mateix que qualque cosa me n'ha quedat, de la relació personal amb ell, a part dels records emocionats que en aquest moment podrien envair aquesta pàgina "i que s'han de contenir per respecte al lector i a un mateix. Si hagués d'explicar a algú com era en Pep Melià, intentaria fer-li entendre que ha estat una combinació volcànica de curiositat i de generositat. La primera virtut l'ha duit a interessar-se ecumènicament per tot allò que és obra dels humans, a intentar comprendre'ls fins a la rel dels cabells.