Al límit

Vint anys després, el GOB, aquesta modèlica organització ecologista illenca, ens presenta una campanya que sota el lema Mallorca al límit, utilitza un suport gràfic, una imatge, molt semblant a la de vint anys enrere. És un dibuix de Pere Joan, basat sens dubte en el de Terra i Llibertat, que expressa la mateixa idea de saturació total d'aquest (ex?") paradís anomenat Mallorca. La imatge és gairebé la mateixa, només que molt més semblant a la realitat del que ho era fa vint anys.

Les dades que presenta el GOB són incontestables: els darrers tres anys, el nombre de places residencials visades als col·legis oficials ha estat superior a 40.000 cada any; l'increment anual del nombre de turistes està situat a l'entorn del 5 per cent, és a dir entre 400.000 i 500.000 persones més cada any; el consum d'aigua augmenta cada any entorn del 7 per cent i el consum energètic en un 10 per cent; l'any passat la producció de residus augmentà un 9'4 per cent...

És a dir que la saturació de les infraestructures, especialment de les carreteres, platges i aeroport és absolutament evident i això té repercussions en la qualitat de vida dels habitants de l'illa. Unes repercussions que es fan més greus pel fet de tenir amb l'estat espanyol una relació colònia-metròpoli, ja que per a l'estat espanyol tenir una petita zona de les seves possessions territorials dedicada al monocultiu del turisme no li representa cap trauma important. Ben al contrari, li serveix com a vertadera gallina dels ous d'or, amb el sàdic afegitó que a més, a l'hora de cobrar-nos els tributs, ens ho fa a preu dels quinze milions de persones que passen per aquí durant l'estiu, mentre que a l'hora de plantejar-se inversions ho fa comptant només els prop de 800.000 persones censades a les Balears.

Amb aquestes dades a la mà, no ens sembla, ni molt menys, exagerada l'afirmació ecologista que Mallorca és al límit. I no només en aspectes mediambientals, també en l'apartat cultural i identitari. Mallorca i les Balears es troben al límit, amb un retrocés progressiu dels nivells d'ús de la llengua pròpia de Mallorca, la llengua catalana, sobretot a les zones més dinàmiques econòmicament. I no en parlem d'aspectes socials, on ja començam a veure que el monocultiu turístic ha resultat un «pa per avui i fam per demà», que es materialitza amb desigualtats econòmiques abismals, la mitjana de sous més baixos de l'estat, la mitjana de pensions més baixes de l'estat i la desestructuració de milers de famílies fruit del tipus de feina per temporada a què obliga l'explotació turística.

Mallorca i les Balears duen molts anys vivint al límit com a conseqüència de les polítiques colonials amb què ens han governat de fora i la gestió irresponsable que ha fet «aquella gent» des de les institucions pròpies els darrers setze anys.

Ara ja tenim la resposta a la pregunta que es feien, fa vint anys, els ecologistes de Terra i Llibertat. Què volen aquesta gent?
Deixar-nos sense terra i sense llibertat.