El problema dels renous a Sa Llonja per la gran quantitat de llocs de diversió nocturna no és res massa diferent al que pateixen els veïnats d'alguns carrers de zones com, entre d'altres, El Terreno, Sant Agustí, Can Pastilla, Cala Major, casc històric Born amunt, Can Barbarà, Portitxol o Molinar (per cert: deu ser vera que l'antiga església del Molinar l'estan convertint en bar?), si bé no hi ha dubte que el cas de Sa Llonja té característiques pròpies degut a l'evident inflació de locals produïda en la darrera dècada en una barriada tan petita. Però el problema, ja es veu, no és únic. Ni nou. Tot i que molta gent es pensa que això de sortir de marxa fins ben entrada la matinada o matí de l'endemà és cosa recent, no és així. Basta llegir la premsa de Palma de fa un segle, per adonar-se que ja existien els problemes associats a una cultura molt donada a la festa. Llavors no existien bars, pubs, discos, ni molt manco afters, clar, però hi havia cafès i cafetins alguns dels quals eren refugi empresarial de les señoritas de vida airada, la majoria ho eren dels jugadors de prohibidos, que eren les timbes de cartes a doblers, i tots acollien aquells noctàmbuls que vivien la nit fins a les quatre, cinc, sis o més envant de la matinada, bevent i cantant. La policia els perseguia, tancava cafetins multant els propietaris (fins a vint duros, una enormitat de multa), i als gats, jugadors i alteradores del orden en la vía pública els ficava un o dos dies als Caputxins. Però al cap de no-res, tornem-hi. El costum de la festa fins tard no només afectava la gent de mala vida. Durant els carnavals tant la classe proletària, com la burgesa, com també la gent de bona família feien balls de màscares que s'allargaven fins la matinada. Els diumenges de la resta de l'any, i no pocs dies feienrs, les nombroses associacions recreatives de Palma i pobles organitzaven el que se'n deia les academias de baile, o també festes de carrer durant l'estiu, una excusa com qualsevol altra perquè la moltíssima gent que hi assistia es divertís fins altes hores. Com ara, els renous que molestaven els veïnats eren el pa de cada dia i no eren estranys tampoc els excessos alcohòlics i les bregues, o que qualque bergant aprofitàs l'avinentesa per posar en remull allò que solia dur com a conseqüència que al cap d'uns mesos aparegués una petita nota en un diari informant d'una acción criminal antinatural o d'un infanticidio. A pesar de la prohibició estrictíssima de tenir oberts els cafetins més enllà de les 11, o de limitar l'activitat de les mujeres de vida airada a zones molt determinades de la ciutat de les quals teòricament no en podien sortir, el cert és que l'autoritat era del tot impotent per aturar aquella costant marxa, i les protestes dels veïnats esdevenien pràctica quotidiana. La premsa benestant i d'ordre lamentava aquella degradación moral que tan poco dice de un pueblo culturalizado com el mallorquín. Com es veu, la carn és feble, ara i abans; i el sexe, l'alcohol, la música i, en fi, la diversió fins la matinada ens va molt, al nostre caràcter mediterrani. De sempre. El vici s'ensenyoria de la ciutat i de l'illa. Com ara. En resum, que el problema de Sa Llonja no és tan simple. És l'exageració de la norma de comportament habitual. El que cal definir és si el problema és l'exageració o ho és la norma. Els apedaçaments anunciats ara per l'Ajuntament no són més que considerar el problema com l'estricta exageració i no la norma: volen apedaçar Sa Llonja, i esperar a que esclatin els veïnats d'altres zones. Però si l'Ajuntament volgués atacar de veres el problema de fons es podria solucionar pertot arreu. Fa cent anys indústries i tallers nocius eren enmig del casc urbà. Se'ls va treure extramuros. Si no s'actua igual, creant els polígons de marxa, no hi ha res a fer.