En el número 44 de la revista Randa acaba d'aparèixer un inèdit ben interessant del nostre Llorenç Villalonga: una primera part, formada per deu capítols breus, del que pot esser "ni menys ni pus" la primera provatura narrativa villalonguiana. Es tracta de Boton, escrita el 1927 i el 1928, en castellà, i publicada ara a cura de Jaume Pomar i Pere Rosselló Bover, amb un detallista esment de les nombroses correccions que es detecten en les cinquanta"tres quartilles del manuscrit original.

No essent un servidor cap erudit, supòs que tanmateix em serà permès d'arriscar"me a fer alguns comentaris sobre la impressió que m'ha fet la lectura de Boton. El primer ha de ser remarcar la condició tan decididament villalonguiana d'aquest text. La sensibilitat i el caràcter que mostren aquesta nouvelle són inconfusiblement els del nostre personatge, el qual, en primera persona del plural hi fa manifestacions tan taxatives com «poseíamos menos perjuicios que la mayoría de nuestros compañeros, pero amábamos unos cuantos a sabiendas de que lo eran» "tenir determinats perjudicis per a Villalonga era quelcom no sols inevitable sinó fins i tot d'allò més saludable" o com «estando afiliados a tantos partidos no nos dejábamos llevar nunca por ninguno». Si a això afegim que, sense esmentar"los pel seu nom, òbviament l'acció transcorr a la Mallorca d'aquells anys i el principal escenari és el del Círculo Mallorquín, no cal dir que encara que el text hagués aparegut mecanografiat i sense cap constància externa de la seva paternitat, la identificació del seu autor no hauria plantejat la més petita dificultat. El text és Villalonga pur, Villalonga de la primera època s'entén.

La veritat és que la seva escriptura d'aquells anys, de més a més del seu valor literari grenyal, té també un valor testimonial ben específic en relació al període anterior a la guerra civil, una època caracteritzada a la vegada per l'immobilisme de la col·lectivitat (a Mort de dama el nostre autor apunta memorablement «els senyors, els canonges i els gats viuen en una perpètua sesta» i, tal volta encara més colpidorament, «els senyors, els canonges i els gats es lliuren a l'estupefacient moral, no penat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa») i per una liberal i fins i tot una mica llibertària douceur de vivre d'algunes famílies que no poden haver resultat gaire atípiques, obertes d'allò més al conreu de les belles arts, d'alguna manera estimulades per la irrupció d'un nombre qualitativament molt important de visitants, escriptors i artistes, els quals podríem dir que varen constituir la nostra primera universitat "o el seu equivalent, a efectes intel·lectuals", d'una certa transcendència per a la nostra evolució cultural posterior. La mateixa personalitat del nostre personatge no hauria estat possible sense el contacte amb aquells tan peculiars turistes de la primera tongada.

Gosaré afirmar també que l'inèdit recuperat per Jaume Pomar i Pere Rosselló Bover serà a partir d'ara un altre document a tenir ben en compte per a l'anàlisi psicològica del novel·lista i del personatge. Encara que sigui en primera persona del plural "fer"ho en primera persona del singular hauria resultat massa indecorós", el narrador de Boton és massa el mateix Llorenç Villalonga; els seus punts de vista i les seves valoracions personals hi són massa patents. Hi trobam confidències i creences que segurament sols són possibles en un text primerenc. La manca de distanciació entre autor i narrador, la manca d'una major elaboració literària, deixa massa al descobert la visió de la realitat que anava conformant la seva persona o el seu personatge. De fet, les valoracions que constantment fa l'autor tenen en Boton més pes que la narració del que ens és contat encara d'una manera poc destra, en definitiva les manifestacions de la peresa realment passada de rosca d'alguns conspicus socis del Círculo que empren el botones de l'entitat "un personatge amb uns estranys caires kafkians avant la lettre" per a les comeses més indelegables i sorprenents. Sí, gosaré dir també que, en aquestes cinquanta"tres quartilles primerenques com a narrador "no oblidem que feia ja un parell d'anys que es dedicava a un cert periodisme", és ben possible que Llorenç Villalonga es retratàs a si mateix amb més sinceritat "o, si voleu, amb més ingenuïtat" que al llarg de tota la seva posterior carrera novel·lística. Tal vegada justament per ser prou conscient d'aquest excés de transparència no va considerar oportú aprofitar, en el seu conjunt, aquest tan curiós material. Tot garbellat, si Boton no afegirà res a la seva glòria literària, sí que pot ajudar"nos a formar"nos un retrat més fidel del personatge. Perquè, tant si ens agrada com si no, em sembla que Villalonga va esser tan personatge com novel·lista. Almanco pels qui el vàrem conèixer.