El poder desgasta, sobretot al que no el té: l'observació, ja un clàssic d'aquests decennis, ha estat coronada axioma. (Hi ha combinacions de resultats imprevisibles: el del poder en un àmbit i l'oposició en un altre: per exemple, Jaume Font, batle a sa Pobla i oposició en vena al CIM: impetuós a la institució illenca i sereníssim al seu poble. Així, Jaume Font podria arribar als cent-i-pico d'anys). Que el poder desgasta al que no el té podeu comprovar-ho examinant una mica per damunt damunt el gruix de les activitats de l'oposició, per exemple, a l'Ajuntament de Palma. Anotem tot d'una que no tota l'oposició és igual, naturalment, però sí que presenta uns denomimadors comuns d'entitat suficients com per concloure que, efectivament, el des-poder la desgasta. Què esperam, ciutadans esdevenguts vulgars contribuents, de l'oposició? Què n'esperam, sobretot, en un Ajuntament que ha perdut qualsevol vestigi de sensibilitat per a les qüestions que afecten el dia a dia de les persones? N'esperam almenys poder llegir en el cos místic de l'oposició una mínima receptivitat, un signe inequívoc que prenen nota de les queixes de la ciutadania i que hi ha un corrent, si més no, de solidaritat. Tot això hi deu ser "en cas contrari, estaríem parlant d'una barra que no els cabria a la cara", però ni veim resultats d'una possible pressió sobre l'equip de govern ni percebem que se'ns fa l'ullet per enviar-nos un missatge nebulosament confortador. Ells, els de l'oposició, quan en tenen oportunitat "això és: quan per pura casualitat en parlen, perquè ni tan sols cerquen amb massa constància el moment i el lloc de debatre amb la gent", et conten tot el que fan: un seguit de gestions burocràtiques que s'estavellen contra la majoria absoluta del PP i que no transcendeixen a la ciutadania per apatia o vés a saber què dels mitjans de comunicació. I aquí s'acaba tot? Aquí s'acaba tot, sí, senyor. De sortir al carrer, d'anar casa per casa explicant, consultant, prenent el polze de la ciutat, d'ensumar-la, d'escoltar-la... què? Res. L'oposició viu, sobretot, en els despatxos de l'oposició, devora els despatxos dels de l'equip de govern, i es topen pels corredors..., i del necessari respecte que s'han de guardar uns i altres, es passa fàcilment a un compadreig admirablement civilitzat i contemporitzador. Desgastats, els polítics de l'oposició no ens serveixen ni per sentir-nos acompanyats en la distància. I també els votàrem, ja veus...