Els de la Real Academia de la Historia estan tots queixosos perquè en alguns llibres de text d'història no apareix ni el nom d'Espanya. Els il·lustres guardians de la història espanyola tenen tota la raó: Espanya ha d'aparèixer en els llibres de text. Només faltaria aqueixa. Però Espanya no hauria d'aparèixer com voldria segons qui, sinó com realment fou: un concepte canviant. Un concepte "i això és el que caldria explicar" que mudà de significat com a conseqüència de la difusió de determinades ideologies, lligades sempre a l'estat de coses imperant en la política del moment. I així, d'una vegada per totes, podríem veure en els llibres de text coses tan elementals com que el mot Espanya (o España) prové d'Hispania, un terme geogràfic amb el qual, durant l'època clàssica i altomedieval, es designava la totalitat de la península Ibèrica "Portugal inclòs, evidentment. D'aquesta manera, podríem llegir que durant l'Edat Mitjana aquesta noció geogràfica continuà existint, sobretot en els ambients cultes, però que en l'àmbit català Hispania o Espanya també passà a significar una altra cosa ben diferent: la part de la península Ibèrica habitada (o ocupada, que diria qualcú) per societats musulmanes. I veuríem coses que, a qualcú, li vendrien ben de nou. Per exemple, que la conquesta catalana de Tortosa es dugué a terme, segons els seus promotors, en contra d'Espanya («ad detrimendum Yspanie»). O que els mercaders mallorquins del segle XIV tenien entre les seves ocupacions habituals «fer lo trafèc de Spanya» "comerciar amb al"Andalus" i que per això "són paraules de la documentació mallorquina" anaven i venien amb les seves barcasses de Mallorca a Espanya i d'Espanya cap a Mallorca. I podríem llegir com, una vegada finalitzada la conquesta d'al"Andalus, el terme Espanya conservà el seu sentit geogràfic originari, fins que, a partir del segle XVI, es començà a difondre entre les societats peninsulars (i no peninsulars) el sentiment de pertànyer a Espanya. Un sentiment que, per als intel·lectuals castellans i per a altres no castellans, aquests darrers imbuïts pel prestigi d'una cort i una monarquia castellanoparlant, passava per la identificació d'Espanya amb Castella, de la llengua castellana amb la llengua espanyola, i per la castellanització de la resta de societats peninsulars. Però també podríem llegir que aqueix sentiment, en les societats no castellanes, no era interpretat "ni molt manco" com la renúncia a la independència (perquè era així, independència, i no autonomia) dels respectius regnes, sinó com un sentiment molt semblant al que actualment es vol conferir a Europa: un conjunt de pobles i nacions amb una civilització i una història amb molts de trets en comú, però cada un dels quals estava ben gelós de la seva independència respecte de l'altre. I, per això mateix, veuríem que, moltes de vegades, existia una dura oposició a la castellanització. I, així, podríem conèixer lletraferits catalans, com el tortosí Cristòfor Despuig, qui el 1557 afirmava rotundament l'existència de diferents nacions a Espanya («és una gentil nació, la cathalana (...); trobam que no hi ha nació dins Espanya que tan arrimada y enfosquida sia estada tot temps com la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens (...) com se mostra que ha fet la Corona d'Aragó y la de Portugal») o el mallorquí Miquel Hernando de la Carcell, que en el segle XVII revindicava l'ús literari de la llengua mallorquina... enfront del castellà. I veuríem com, en la Mallorca del segle XVII, Espanya continuava significant habitualment el mateix que el concepte actual de península Ibèrica, i que, per mor d'això, el 1611 es podia afirmar amb total normalitat que el cavaller mallorquí Pere Ramon Safortesa «se partí de lo present Regne [de Mallorca] per [cap a] Spanya per servir a se Magestad». Com no havia d'ésser així si les autoritats del Regne de Mallorca, i la mateixa monarquia, continuaven identificant Espanya amb la península Ibèrica? Una anècdota curiosa respecte d'aquesta identificació geogràfica "pentura digna de figurar en els llibres de text" és la següent: quan en Felip III ordenà l'expulsió dels moriscs (1609), els permetia que es poguessin «afincar en qualquiera de sus reinos y señoríos fuera de España». Però sorgí un problema: alguns d'aquests moriscs desembarcaren a Mallorca. I Mallorca no era Espanya, com sabia el virei del Regne, qui hagué de comunicar al rei el desembarcament dels moriscs a l'illa. La resposta del monarca fou taxativa "i ben clara: «en ninguna manera conviene que aquellos moriscos pueblen allí y al punto los haga salir por ser aquella isla adyacente a España». Anècdotes com aqueixa servirien per il·lustrar-nos com no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es generalitzà a la nostra illa l'ús del terme Espanya entesa com a nació, una nació que també incloïa els mallorquins. Però en els llibres de text se'ns explicaria, i de forma acurada, que aqueix sentiment era fruit d'un programa de la monarquia borbònica, en el qual, mitjançant la castellanització lingüística i cultural i la supressió per decret "el Decreto de nueva planta" de la gran majoria de les institucions i dels drets propis, i la seva substitució pels de Castella, es pretenia aconseguir que «depuesto todo espíritu provincial (el text és del 1768) se subrogue el laudable de patria o nación...» espanyola, evidentment. Sí, el nom d'Espanya hauria d'aparèixer en els llibres de text.