Patriotes

Fins passada la una de la matinada "nit del dimecres al dojous d'aquesta setmana" hi va haver madridistes que, a la plaça de Joan Carles I, expressaren el seu sentir tot cridant 'Puta Cataluña, puta Cataluña! Fa com a cosa pensar que hi ha tanta gent així vivint entre nosaltres, que sempre havíem estat un país pacífic, de molt escassa agressivitat. Però no ens lamentem: són aquí i en tot el panorama es veuen poques iniciatives destinades a integrar-los en un projecte de país capaç de definir-se per afirmació dels seus valors i no per negació dels veïnats. Un país, diríem, que no entendria el nacionalisme com una filosofia excloent i uniformadora. Per arribar aquí, nosaltres hauríem de començar per ser un país, i, fill meu, la cosa encara és molt verda. Un arxipèlag amb els seus elements d'identificació, amb els seus instruments culturals i polítics tan anèmics, realment no està en condicions de neutralitzar l'abordatge ni que sigui d'uns madridistes que, inflamats pels ardors futbolístics, projecten aquí les seves fòbies patriòtiques. Perquè és clar que aquests ciutadans són patriotes, o almenys ells no en tenen cap dubte. Hi ha una qüestió que, a primera vista, ens podria parèixer simple, però que en realitat no ho sol ser tant: quina noció de pàtria té un patriota. Què deu ser, quina deu ser la pàtria d'aquests patriotes que es manifesten com a tals en la plaça del rei Joan Carles I al crit de 'Puta Cataluña!? Tot plegat, o és massa senzill o és massa complicat. Si és massa senzill, aquesta pàtria se la poden menjar amb patates. Si és més complicat que tot això, què feim aquí, mans femtes, sense posar fil a l'agulla per mirar d'entendre aquest fenomen tan ple de gens possiblement feixistes? Ben mirat, es tractaria de sol·licitar d'un d'aquests grups la seva col·laboració perquè ens definissin o ens descrivissin aquesta seva pàtria. Si en trèiem una delimitació cartogràfica, ja hauríem avançat una passa important.