Arran de la passada diada per la llengua que organitzà l'Obra Cultural Balear, s'ha tornat a posar de manifest la situació crítica en què es troba la nostra llengua i cultura. Les peticions que s'han fet a les institucions illenques, en particular, i a la societat en general no han fet més que reiterar un tòpic que es repeteix cada any. En poques paraules, tot ha anat com era d'esperar. Això sí, enguany amb l'esperança que el nou Govern assumeixi el compromís d'actuar amb decisió per garantir la defensa del català a les Illes Balears.

El mateix dia, a Barcelona, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, amb motiu del 40è aniversari dels fets del Palau de la Música, es lamentava que actualment ens trobam amb una situació més desavantatjosa que la que hi havia durant el franquisme, ja que aleshores estava clar quin era el problema, i en canvi ara hi ha massa elements que distorsionen la situació com per poder actuar amb efectivitat. I en bona mesura deu ser així, perquè l'estat de la llengua i la cultura catalanes al Principat, després de 20 anys de govern nacionalista, no és excessivament millor que a les Balears. És cert que a Catalunya disposen d'un sistema educatiu que es fonamenta en la immersió lingüística, i que en matèria de mitjans de comunicació s'ha avançat bastant més que aquí. Però si l'esforç per aconseguir la normalitat de la nostra llengua ha estat gran, major encara ha estat el desplegament de mitjans que ha disposat la llengua i cultura castellanes al nostre territori per ocupar tots els espais de quotidianitat dins les nostres vides.

La coexistència en peu d'igualtat del dos idiomes és a hores d'ara una fal·làcia. L'Estat i tot el que d'ell depèn, les multinacionals, els grans mitjans de comunicació, el món de l'empresa, etc. es vehicula en castellà, tant a Catalunya com a Balears, i el català, en el millor dels casos, aconsegueix una posició testimonial per evitar la protesta dels sectors més militants de la llengua o contentar les tímides demandes que en puguin fer els governs autonòmics respectius. Més greu encara és l'actitud dels pocs mitjans de comunicació que disposam, com TV3, que fan un seguiment idèntic al de qualsevol televisió madrilenya d'allò que genera la societat espanyola d'expressió castellana com a element de referència política, cultural, esportiva, musical, etc. Amb aquest panorama no és estrany que la major part dels temes que omplen les nostres conversacions girin entorn del que des de Madrid es considera que ha de cohesionar Espanya com un projecte homogeni que s'identifica únicament i exclusiva amb la cultura castellana.

El balanç de tots aquests anys d'autonomia, certament tenen molts d'elements positius, però també cal avaluar-los des de la perspectiva de la seva capacitat per donar una resposta efectiva que possibiliti la nostra existència com a poble amb una identitat pròpia i amb projecció de futur. La història ens demostra que la pràctica totalitat d'experiències bilingüistes són transitòries i que, al cap i a la fi, la llengua més forta acaba desplaçant la més dèbil. Per tant, la solució al nostre problema no pot venir a partir de la perpetuació d'una situació atípica que s'està demostrant que només amb molts d'esforços aconseguirà perllongar una existència en precari del català.

El model lingüístic territorial que ja gaudeixen altres estats plurilingües com Bèlgica, Canadà, Suïssa, etc. és l'única via que pot garantir l'estatus legal adient que permeti el nostre idioma afrontar, amb les mateixes eines que els idiomes del nostre entorn, la globalització de la societat amb garanties d'èxit. No es tracta d'implantar un model monolingüe estricte, la qual cosa resultaria absurda i contrària a la realitat sociològica del país i del món actual, sinó fer de la llengua pròpia el vehicle que cohesioni la nostra societat com a element que la defineix, alhora que s'assumeix el respecte individual pels drets lingüístics dels parlants dels altres idiomes que cohabiten amb nosaltres.