Arran de la passada diada per la llengua que organitzà l'Obra
Cultural Balear, s'ha tornat a posar de manifest la situació
crítica en què es troba la nostra llengua i cultura. Les peticions
que s'han fet a les institucions illenques, en particular, i a la
societat en general no han fet més que reiterar un tòpic que es
repeteix cada any. En poques paraules, tot ha anat com era
d'esperar. Això sí, enguany amb l'esperança que el nou Govern
assumeixi el compromís d'actuar amb decisió per garantir la defensa
del català a les Illes Balears.
El mateix dia, a Barcelona, el president de la Generalitat,
Jordi Pujol, amb motiu del 40è aniversari dels fets del Palau de la
Música, es lamentava que actualment ens trobam amb una situació més
desavantatjosa que la que hi havia durant el franquisme, ja que
aleshores estava clar quin era el problema, i en canvi ara hi ha
massa elements que distorsionen la situació com per poder actuar
amb efectivitat. I en bona mesura deu ser així, perquè l'estat de
la llengua i la cultura catalanes al Principat, després de 20 anys
de govern nacionalista, no és excessivament millor que a les
Balears. És cert que a Catalunya disposen d'un sistema educatiu que
es fonamenta en la immersió lingüística, i que en matèria de
mitjans de comunicació s'ha avançat bastant més que aquí. Però si
l'esforç per aconseguir la normalitat de la nostra llengua ha estat
gran, major encara ha estat el desplegament de mitjans que ha
disposat la llengua i cultura castellanes al nostre territori per
ocupar tots els espais de quotidianitat dins les nostres vides.
La coexistència en peu d'igualtat del dos idiomes és a hores
d'ara una fal·làcia. L'Estat i tot el que d'ell depèn, les
multinacionals, els grans mitjans de comunicació, el món de
l'empresa, etc. es vehicula en castellà, tant a Catalunya com a
Balears, i el català, en el millor dels casos, aconsegueix una
posició testimonial per evitar la protesta dels sectors més
militants de la llengua o contentar les tímides demandes que en
puguin fer els governs autonòmics respectius. Més greu encara és
l'actitud dels pocs mitjans de comunicació que disposam, com TV3,
que fan un seguiment idèntic al de qualsevol televisió madrilenya
d'allò que genera la societat espanyola d'expressió castellana com
a element de referència política, cultural, esportiva, musical,
etc. Amb aquest panorama no és estrany que la major part dels temes
que omplen les nostres conversacions girin entorn del que des de
Madrid es considera que ha de cohesionar Espanya com un projecte
homogeni que s'identifica únicament i exclusiva amb la cultura
castellana.
El balanç de tots aquests anys d'autonomia, certament tenen
molts d'elements positius, però també cal avaluar-los des de la
perspectiva de la seva capacitat per donar una resposta efectiva
que possibiliti la nostra existència com a poble amb una identitat
pròpia i amb projecció de futur. La història ens demostra que la
pràctica totalitat d'experiències bilingüistes són transitòries i
que, al cap i a la fi, la llengua més forta acaba desplaçant la més
dèbil. Per tant, la solució al nostre problema no pot venir a
partir de la perpetuació d'una situació atípica que s'està
demostrant que només amb molts d'esforços aconseguirà perllongar
una existència en precari del català.
El model lingüístic territorial que ja gaudeixen altres estats
plurilingües com Bèlgica, Canadà, Suïssa, etc. és l'única via que
pot garantir l'estatus legal adient que permeti el nostre idioma
afrontar, amb les mateixes eines que els idiomes del nostre entorn,
la globalització de la societat amb garanties d'èxit. No es tracta
d'implantar un model monolingüe estricte, la qual cosa resultaria
absurda i contrària a la realitat sociològica del país i del món
actual, sinó fer de la llengua pròpia el vehicle que cohesioni la
nostra societat com a element que la defineix, alhora que
s'assumeix el respecte individual pels drets lingüístics dels
parlants dels altres idiomes que cohabiten amb nosaltres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.