De les múltiples sensacions que ens pot provocar la contemplació dels mitjans de comunicació, com a reflex del món, fa temps que me'n creix una ben concreta: em prenen el pèl. Parlo només per mi, evidentment, però potser algú més comparteix aquesta sensació incòmoda i tampoc no té ningú a qui tornar la pilota.

Tinc aquesta sensació quan rebo alguna cosa comprada a Internet. Hi pots comprar, sobre el paper "en realitat: sobre el monitor", però els duaners s'encarreguen que el cost i el temps en què t'arriba la compra siguin els de sempre. Si vols seguretat en la paqueteria l'has de pagar a part, o posar-te dins el paquet. També quan viatjo. Veus gent, la majoria, que fa cara de fer viatges de negocis. Encara. Com Marco Polo. La vídeo-conferència potser els sembla una font de perillosa radiació, tal com les plaques de raigs X. Si vols un cotxe eficient, segur i amb un consum raonable hauràs de vendre't la casa, o tu mateix. Comprar un cotxe de segona mà és la porta a una altra dimensió: pot no passar res, però també pot passar qualsevol cosa. El cotxe compartit és una cosa dels menagistes, o gairebé. El cotxe elèctric és més o menys probable que arribi algun dia, com la teletransportació. (Ja sabeu: Beam me up, Scotty!). El tema de les autopistes "on hi ha peatges" millor no tocar-ho: llinda amb aquell vell costum medieval de l'assalt, que encara sobreviu a alguns països germans. Els únics canvis visibles, en les benzineres en els últims vint anys, disseny a part, són les pujades mecàniques dels preus (completament independents dels preus del cru) i el fet que sovint li fas la feina a l'amo. Els autobusos, en la meva ciutat, són com un record de la infància, però en funcionament. També quan obro la bústia. La publicitat en suport paper crec que ens fa fàstic a tots, menys als que la mantenen. També quan ens presenten el reciclatge com una novetat. La qüestió del paper surt de la tabla. Els jutjats, entre altres llocs, són el regne del paper, i sospito que no tot es llegeix amb puntualitat. D'aquí a deu anys algun o alguna ministre o ministra ens vendrà la instauració del CD"ROM, posem per cas, que aleshores serà un estri tan superat com ho és ara la màquina d'escriure. La gent encara fa fotocòpies. Els ordinadors portàtils són estranys com els avions privats, i a poc que els demanis prestacions, un poc més cars. Els edificis ecològics (no intel·ligents, perquè intel·ligents vol dir que consumeixen molta més energia i que has de cridar a tres o quatre persones per confirmar que no pots baixar la temperatura) són una excepció. Els edificis públics despilfarren energia: calor, a l'hivern, fred, a l'estiu, com si fóssim al Iemen. I encara que hi fóssim, seria igual d'absurd. L'agricultura ecològica o simplement local és cosa de gourmets rics i amb temps per anar a comprar als mínims i amagats punts de venda. Però la fruita crescuda amb qui sap quins adobs duta de les antípodes és arreu. El reciclatge continua essent una feina de gent estranya, ecologistes nocturns, gent que guarda els diaris amb obscures intencions. O de nins, mentre ho són. Tot el que suposa menys consum vol dir realment un preu més alt, per començar, i en aquesta contradicció, beneficiosa per algú, suposo, es dilueix la nostra empenta ecològica. Els governs múltiples que gaudim ens parlen de reciclar, mentre l'única cosa que fem és cremar i cremar: paper, plàstic, fusta, petroli, esperances. Arrasem boscos, mars, gels, a l'espera de traslladar aquesta febre a un altre planeta.

I quan ens encolomen com a notícia de portada l'entrevista entre dos, o més, polítics? Potser que dos polítics parlin, en una democràcia, hauria de ser el bell contrari d'una notícia. I sobretot: el telèfon ja no és una revolució, però més o menys, i a un preu de disbarat, funciona. Els ordinadors a l'escola podrien vendre's com a novetat fa quinze anys, o quaranta, però ara són qualsevol cosa menys això. Potser una obligació. I no complerta. Fa anys que sentim parlar de la liberalització del mercat de les comunicacions, elèctric, de l'energia. Cada conquesta mínima en aquests territoris ens costa un imperi, però no per qüestions tècniques o científiques "el know"how que les permet fa anys que hi és" sinó administratives, burocràtiques, mandarinesques. Els que liberalitzen semblen només un poc més orientats que els qui reorganitzen la reforma escolar: la reforma és des de fa temps l'estat natural d'aquestes coses. Tot va lent. Els polítics s'eternitzen. El seu discurs es fossilitza, i això sí: els fòssils més comuns i repetits són la innovació, la modernitat (que té cinc o sis segles), el progrés, el creixement sostenible i l'ecologia, les noves tecnologies i la revolució de la informació. Només falta la pólvora. Tot el que és nou s'esdevé a un altre lloc: a Holanda, a Califòrnia, a algun ignot comtat de Suècia o prop de Sidney. Nosaltres sentim campanes, mentre estem enfeinats durant anys y panys per un simple canvi de moneda, i el que ens espera. A la fi, no hi veig més que fer un parell de divisions, ni tan sols arrels cúbiques. Exagero? Ja m'agradaria.