I que no és bona aquesta? Ara resulta que hem d'estar orgullosos de l'exèrcit espanyol pel seu paper en missions humanitàries arreu del món. De fet, se'ns volen presentar les actuacions humanitàries com a principal raó de ser dels exèrcits. Encara que aquest esperit humanitari que sembla que impregna avui dia l'exèrcit espanyol no sigui prou argument per contraposar al pes que sobre la memòria col·lectiva exerceixen tres segles de repressió dels nostres drets nacionals i socials, allò a què em vull referir és precisament a algunes contradiccions que s'amaguen darrere aquest suposat humanitarisme.
En primer lloc, dir que l'exèrcit espanyol ve desenvolupant aquest tipus de campanyes des de fa devers quinze anys. De llavors ençà, sembla que 20.000 membres de l'exèrcit han participat en aquestes missions (es poden reduir a 10.000 si suposam que hi han participat dues vegades). Per altra banda, arran de la professionalització de l'exèrcit se'ns diu que es requereix un contingent de 170.000 membres per cobrir les exigències d'un exèrcit professional modern. Aleshores, ¿quina és la funció dels 150.000 membres que no són necessaris per a accions humanitàries? Una possible resposta (si és que no volem ser massa malpensats) seria que els 50.000 comandaments militars fixos només s'expliquen amb dos subordinats perhom...
Un altre aspecte a considerar és el caràcter de les missions humanitàries que du a terme l'exèrcit espanyol. Si ens fixam en algunes de les més recents ho veurem força clar. A Nicaragua, després de l'huracà Mitch, la missió de l'exèrcit consistí en la (re)construcció d'una carretera, tasca, aquesta, segurament feta a mida per als paletes. A Moçambic, els soldats espanyols participaren en feines de rescat dels afectats per les inundacions, una contingència bastant més ajustada a les habilitats dels bombers. Un altre cas és el de la construcció d'un camp de refugiats per la guerra de Kosovo, per al qual l'exèrcit va necessitar uns 7.000 milions de pessetes quan al veïnat se'n construïa un altre de semblant a càrrec d'una ONG per només 200 milions. És evident que qualsevol d'aquests projectes pareixen més indicats per a cossos civils que no per a militars.
En qualsevol cas, l'altruisme humanitari de l'exèrcit espanyol queda del tot deslegitimat si destapam el negoci de la venda d'armaments que promociona l'Estat espanyol. La magnitud d'aquest negoci arriba fins al punt que interessos armamentístics decideixen la política exterior espanyola respecte de molts països. Un exemple gràfic és el d'un ambaixador espanyol a l'ONU que abans de votar una reprovació a la dictadura de Suharto a Indonèsia va rebre una trucada de Madrid dictant-li que s'abstengués de secundar-la, car els beneficis d'una significada empresa aeronaviliera espanyola estaven en joc. Més endavant, un navili construït per aquesta empresa seria l'encarregat de traslladar les tropes indonèsies fins a l'illa de Timor per sotmetre la revolta independentista.
De casos escandalosos com aquest en trobaríem una mala fi; tot sigui per justificar els desorbitats pressuposts militars (de prop d'un bilió de pessetes anuals, que si consideram les partides militars encobertes en d'altres ministeris puja a més de dos bilions, és a dir, a més de 6.000 milions diaris). L'esmentada missió a Moçambic s'emmarca en un gest palesament electoralista de n'Aznar, que curiosament xifrà la generosa ajuda espanyola en 6.000 milions de pessetes. Però és que, a més, d'aquests 6.000 n'hi havia 3.000 que anaven a parar a la condonació del deute i, per tant, no es pagaven, memtre que la resta estaven condicionats a la compra de productes i serveis a empreses espanyoles.
De situacions paradoxals que desmenteixen qualsevol vocació humanitària de l'exèrcit espanyol en podríem enumerar moltes més, però el cert és que l'intent de justificar per aquesta via la desfilada militar que dia 27 vol fer l'exèrcit espanyol pels carrers de Barcelona no deixa de ser un insult a la intel·ligència de les persones.
