Encara que a primera vista sembli que el Partit Popular és una bassa d'oli, sovint es produeixen discrepàncies d'un calat ideològic força important. Ara mateix, Javier Arenas polemitza amb José María Aznar sobre la necessitat, que ja va expressar el trenta"nou Serrano Suñer, d'espanyolitzar les terres catalanes. Aznar és partidari d'augmentar el nombre anual de parades militars a Barcelona i de fer"ne qualcuna a Palma. En canvi Arenas troba que l'espanyolització s'aconseguirà si el poble català s'incorpora a la cultura nacional a través d'Andalusia. Per exemple: el nomenament, per part de Duran i Lleida, de Felipe González com a assessor de la política de projecció internacional de Catalunya, és una garantia que les rumbes de Los Manolos s'escoltaran arreu del món. «Vamos a ver, Jaime "li demanava Arenas a Jaume Matas" ¿Los mallorquines tenéis oídos?» I home, sí, en tenim, va raonar, una mica atabalat, Matas perquè ell tenia ben present que havia regalat unes recadetes a una veïnadeta que combregava. «Tenim dues orelles perhom», va respondre amb convicció. «Pues bien, si tenéis oídos todo es cuestión de escuchar y escoger. ¿Qué escogerán los mallorquines, el canto de una misa rociera o el de la sibil·la?». Va entendre el raonament del seu superior, Matas. «A mi la sibil·la em fa feredat», va admetre. «En cambio la misa rociera te entona el cuerpo que no veas», va concloure Arenas. Aquesta conversa, força cordial, va tenir lloc al despatx madrileny de Matas, asseguts els dos estadistes a sengles butaques Roche Bobois, situades entorn d'una tauleta on hi havia, en lloc preferent, la fotografia del ministre amb Douglas. Uns dies després, Arenas va rebre la convidada de Matas per a visitar amb ell la Fira d'Abril de Palma. Així que divendres a vespre ambdós feien el camí de Son Tril·lo, i tot era una festa. A la llunyania, a l'esquerra, brillaven els llumets de colors de la Fira, i a la dreta els fanals del cementiri. «A este camino le farta su miajita de sal», va comentar Arenas, una mica corprès per la fredor del paratge. De tota manera, aspirava la flaire d'una maresma inexistent i, sense adonar"se, s'oblidava de la seva condició d'andalús de casa bona i parlava papissot. «Incluso con una masetiya de geranio a cada lao de la calsada, podríai rebautisarlo como la Alamea de Sebiya». No va acabar d'estar"hi d'acord, Matas. I va tenir la gosadia de fer"li"ho saber. «No sé, Javier, si sería oportuno tanto color "li va dir". Ten en cuenta que por aquí transitan los coches de los muertos». Va respondre, rabent, Arenas: «Ay, mi arma! ¿Y qué puedo desirte yo que tú no sepa? Pué que lo muertesito se bayan ar nicho en calesa como si fueran ar Rosío!». Sortosament, al recinte de la fira predominava una alegria desbordant, cosa que va animar d'allò més Arenas. L'aire aromava a fino i la tropa de Berenjenita Pelá s'havia escampat per tots els racons, de manera que si a aquest envelat sonava la guitarra, al de més enllà hi havia ritme frenètic de castanyetes. «Don Juá "li explicava Berenjenita Pelá a Joan Bausà" que la catañuela no son una matraca. Que hay que acarisiarla, a la catañuela...» Una mica més enfora, qualcú cantava baixet, baixet, Ojos verdes. Va fixar"s'hi, Javier Arenas. «La noche sebiyana es pródiga en amore "va filosofar. Y afegí: "He ahí un enamorao». «Vatua d'ell! "exclamà Joan Bausà. I va ordenar a Jordi Llabrés: «Au, corre, vés a dir"li al senyor batle que no cantusseja a na Carmen del Lirio, que canta a s'orella de sa somera d'en Parrondo!». Tanmateix la confusió del senyor batle no va escandalitzar ningú dels seus, perquè és normal que a mesura que avança la nit es prodiguin els excessos. Entrada la matinada, s'incorporà a la reunió Catalina Cirer. Va arribar acalorada. «Disculpa la tardanza, Javier, pero vengo de ensayar el bolero mallorquín porque mañana es la Diada. Así que me he quitado el rebosillo aquí, en el retrete. Y con las prisas, al ponerme la peineta, me he clavado tal descabello en el moño que m'hauré encetat». Va somriure Arenas. De tota manera, quan abandonava la Fira, va expressar"li a Matas la seva preocupació respecte a un foment excessiu dels valors regionals. La hi va foragitar, aquest. «¿Ves Javier? Todos estos que están ahí son mallorquines "va dir"li al temps que li assenyalava una multitud de cossos que s'havien aixecat de les tombes en sentir la gresca. «¿Tantos, tantos...? "va demanar"se Arenas, un xic decebut. «Efectivamente son muchos "li va respondre Matas". Pero no dicen nada. Están muertos». Respirà alleujat, Arenas. «Ojos verdes/ verdes como la albahaca...», insistia el senyor batle al costat de la somera, ara traient pitrera com si fos Pepe Blanco. «Torna"m'hi! "exclamà, apurat, Joan Bausà" I tanmateix s'animaló els té negres». Foren les darreres paraules que sentiren Matas i Arenas. Tanmateix els acompanyà el so de les castanyetes i de les guitarres fins a arribar a les avingudes. Caminaven sols, els dos estadistes, cosa que afavoria les confidències. Va ésser per aquí quan Arenas va pronunciar la frase que recollia Diari de Balears. «Las Baleares son la tierra más andaluza de España», sentencià. «Miau!», va fer un moix. «¿Qué le pasa a este gato?», va voler saber Arenas. «No sé "va afegir Matas" igual le hemos pisado la cola».